Aleatorietat experimental

Tenia ganes de teclejar. De veure com les paraules, una darrere l’altra, desfilen davant dels meus ulls lentament però sense aturador. No tinc la intenció de pensar gaire el que ara creo, ni tampoc de corregir-ho o de rellegir-ho tot cercant fragments susceptibles de ser corregits o polits, com sempre solc fer. La idea de construir un text espontani, fruit dels meus pensaments, feia temps que em rondava pel cap. I està inspirada, precisament, en el que l’artista Salvador Dalí va batejar com a escriptura automàtica. Les paraules han de fluir, sense filtres.
Deixeu-me que vagi entrant en matèria, tot fent una valoració dels últims esdeveniments polítics que hem viscut aquests darrers dies. Els cupaires em van arribar a cansar, i molt. I és que després del seu no a en Mas del 3 de gener em van envair unes ganes tremendes i incontrolables d’enviar-los a pastar fang. Ho direm així per eludir expressions més vulgars. Vaig sospesar la possibilitat de desfogar-me i exposar la meva visió sobre la qüestió al blog, però vaig decidir no precipitar-me. Jo mateix no m’he considerat mai gaire optimista, però tenia l’esperança que un acord era possible. Les possibilitats que això passés, però, es veien molt escasses.
Era dissabte, i estava fent una ullada al Twitter abans de gaudir de la meva tarda periodística. Baixava la vista per la línia de temps quan vaig veure una piulada d’un mitjà en la qual s’anunciava que Junts pel Sí i la CUP havien arribat a un acord i que en Carles Puigdemont havia estat cridat al Palau de la Generalitat. Davant de la meva inicial incredulitat i sorpresa majúscula, vaig voler comprovar altres mitjans. Encara s’havia de confirmar al cent per cent, però s’evitaven eleccions. I el candidat no em desagradava pas. Segurament molts catalans devien preguntar-se qui era, aquell convergent que s’havia convertit en protagonista de la tarda. No va ser pas el meu cas. Precisament fa uns mesos vaig poder veure’l de ben a prop, quan estava cobrint una roda de premsa al consistori gironí durant la meva estada a TV Girona. Llàstima de no haver-li demanat una selfie llavors, ha, ha! Bromes a part, la seva intervenció durant el debat d’investidura em va agradar. Molt. Especialment durant el torn de rèpliques, en el qual va aportar una mica d’humor a l’hemicicle, que sempre va bé.
Anem acabant i pleguem per avui. Molt interessant aquest experiment que m’acabo de muntar, sí senyor. Hi tornaré, però això ja serà demà. O demà passat… o l’altre. Veient el ritme que porto últimament amb el blog no puc pas prometre res. Salut.

Bloguer i narrador

Peu de pàgina