Ja han començat els trenta-unens Jocs Olímpics, que enguany se celebren a Rio de Janeiro. Durant la cerimònia d’inauguració va tenir lloc un dels moments que defineixen a la perfecció aquest esdeveniment: la desfilada de les delegacions participants. Tots els atletes amb la bandera del seu Estat, ben cofois i orgullosos de representar-lo. Amb actes com aquest queda ben clar que els Jocs Olímpics, més enllà de la competició esportiva, són una eina d’exaltació patriòtica i nacionalista que els governs, els mitjans de comunicació i el poble mateix aprofiten per fer-se creure a si mateixos que el seu país és el millor del món.
La delegació espanyola desfila als Jocs de Rio 2016. / Imatge original: Wikimedia Commons
Potser passa perquè és estiu, però molts mitjans no parlen de cap altra cosa: els atletes del seu país que competeixen en aquesta edició dels Jocs. Que si un bronze per a Espanya, que si l’espanyola no-sé-qui fa mesos que s’entrena, que si el portador de la bandera a la desfilada sent un gran orgull i honor per la tasca que li han encomanat… Vet aquí dues qüestions que em resulten incomprensibles: el fet que els atletes competeixin en representació d’un Estat i que s’emocionin per aquest motiu.Per què aquells qui participen als Jocs ho fan en representació de res? No és més raonable competir a títol individual? L’esforç, el mèrit, és de l’atleta, no pas dels quatre ministres de torn que gestionen un país. Per tant, no té cap lògica que sigui l’Estat qui s’emporti la medalla (perquè sí, a les classificacions sempre s’explica que tal Estat ha obtingut tantes medalles).
Parlem ara de l’orgull i honor que senten alguns quan competeixen en nom del seu país (i també del que senten els espectadors quan un dels seus guanya), és a dir, sentiment patriòtic en estat pur (llavors són els primers que diuen no ser nacionalistes). Al meu parer, sentir orgull o estima per un territori més enllà del poble on has crescut és absurd i irracional. Emocionar-se per un país no té ni cap ni peus, bàsicament perquè els Estats són construccions artificials, invencions humanes, que tot sovint ni tan sols són homogenis, perquè inclouen una gran varietat de cultures, i més encara amb la globalització i migracions. És més, el patriotisme sovint porta la gent a defensar conceptes tan repugnants i totalitaris (ja veieu que no em tallo pas) com la unitat indissoluble d’un país, i ens fa oblidar que tots vivim i convivim en un mateix planeta, i que segons quines divisions no tenen sentit. No em malinterpreteu, no defenso pas un únic Estat per a tot el món ni res d’això: aquells col·lectius que tinguin uns mínims trets en comú haurien de poder constituir un Estat si així ho decideixen, però amb l’objectiu de viure com vulguin ells, no simplement per onejar una bandera, que de les banderes no se’n menja!
El podi d’un Gran Premi de Fórmula 1, amb les banderes ben visibles. / Imatge: Wikimedia Commons
Però tornem al tema que ens ocupa. Els Jocs Olímpics són la competició patriòtica per excel·lència; tanmateix, la majoria de tornejos ho són. Pensem-hi: què passa al podi del Tour de France, dels Grans Premis de Fórmula 1 o de Moto GP, dels mundials… Exacte: sona a tot volum l’himne de l’Estat de l’atleta guanyador. En aquests casos no competeixen pas en representació de res, però la musiqueta sona de totes maneres. Què hi pinta un Estat en la victòria d’una persona que, ara sí, ha competit a títol individual? I per què els esportistes celebren el triomf exhibint la bandera del seu país davant del públic? Una vegada més, no sóc capaç d’entendre-ho. Davant de casos com aquests, sovint penso que tothom és nacionalista (encara que no en siguin conscients) i que sóc l’únic que no entén aquest sentiment i a qui li fan fàstic les manifestacions patriòtiques, però aquest meme amb què vaig topar-me l’altre dia (molt lògic, per cert) em fa veure que algú més hi ha d’haver, que pensi com jo [;)].
Classificació de les nedadores al Telenotícies de TV3. Les banderes, que no hi faltin. / Imatge: CCMA
I el pitjor de tot això és que molts mitjans de comunicació fan servir les competicions esportives per inculcar valors patriòtics als seus lectors o espectadors, tot camuflat enmig de valors més raonables com l’esperit de superació. I aquí llepen tots, eh: des de Radiotelevisión Española fins a TV3. Les setmanes dels Jocs Olímpics a totes les televisions surten drapots de colors al costat dels noms dels atletes. S’ha de reconèixer que els dibuixets i les formes geomètriques són macos. Ara una franja de color vermell, ara un cercle blau, ara quatre estrelletes, un escut… Molt maco, sí. Però potser seria l’hora que els símbols aquests es quedessin on han de ser, a l’asta de la façana de la seu del govern, i que deixin als esportistes competir lliurement, si el que volem és gaudir de l’esport. Perquè per fer política, per veure qui és millor o qui té més força o, en definitiva, per fer el pallasso (perquè això del patriotisme és més ridícul i irracional que els astres de l’horòscop) hi ha altres llocs més adequats. Apa, que passeu un bon estiu!
