La llegenda de Sant Jordi al segle XXI

Temps era temps, en una ciutat catalana on tothom vivia feliçment, van tenir-hi lloc uns esdeveniments que van portar molts maldecaps als seus habitants.

Els ciutadans passejaven tranquil·lament una tarda de diumenge pel carrer principal del municipi. Se sentien piular els ocells, córrer l’aigua del riu i passar els cotxes per la carretera.

Però aquesta calma es va veure alterada per una furgoneta negra. Aquesta anava circulant a tota velocitat per la calçada quan es va aturar en sec davant de la gent. De dins en van baixar tres homes, vestits de negre com la furgoneta, amb unes inscripcions a les seves respectives samarretes: “Anti-tecnològics”. Anaven equipats amb unes porres com les de la policia, un martell i unes estisores grans de ferro cadascun. Tothom es va esglaiar i no sabien com reaccionar.

El següent pas dels Anti-tecnològics va ser acostar-se a la gent corrents i sostreure’ls tot tipus d’aparells: mòbils, ordinadors portàtils, rellotges de polsera, reproductors de música, càmeres fotogràfiques… I aquells tres homes no eren pas gaire curosos amb  la seva feina: si havien d’agredir a algú per robar-li quelcom, ho feien sense cap mena de problema.

Total, que després d’aquesta situació el pànic es va apoderar de la ciutat. Els Anti-tecnològics van pujar a la seva furgoneta amb tot el material del qual s’havien apoderat, i van marxar tan de pressa com havien vingut.

L’endemà els diaris locals només parlaven d’aquells tres homes i del mal que havien fet. Tot i que no havien sigut més d’una desena de persones les afectades per l’atracament, s’advertia a tothom que estigués al cas per si tornava a passar una cosa com aquesta.

I, evidentment, va tornar a passar. Cada diumenge a la tarda la furgoneta negra s’aturava a la carretera, en baixaven els Anti-tecnològics i sostreien algun objecte. El que els caracteritzava, tal com indica el nom, era que només robaven objectes tecnològics d’última generació. Semblava que la seva intenció era desempallegar-se de totes aquestes andròmines.

L’ajuntament i les autoritats aviat van prendre mesures. Després d’unes quantes setmanes repetint-se els fets, van decidir que tot allò s’havia d’acabar.

I en un document oficial van explicar que a partir de llavors, per evitar que els ciutadans acabessin ferits i per acabar amb el caos general, cada diumenge a la tarda deixarien a la Plaça Major de la ciutat uns quants objectes tecnològics que un habitant de la ciutat hauria donat obligatòriament per sorteig.

Així doncs, cada setmana es feia el sorteig, i un ciutadà, de mala gana, deixava tots els objectes tecnològics que tenia per casa a la plaça perquè se’ls emportessin. Així va ser com els diumenges a la tarda la plaça sempre estava plena d’ordinadors, rentadores, microones, telèfons i una infinitat de dispositius més.

Els habitants de la ciutat no estaven gaire contents en haver de “regalar” els seus aparells, però si no hi havia més remei…

Aquesta mesura de l’ajuntament va funcionar a la perfecció fins que un dia l’alcalde de la ciutat va ser l’elegit pel sorteig. Com és normal, de seguida es va queixar. No volia de cap manera deixar els seus aparells als Anti-tecnològics. I és que l’alcalde era el que tenia més andròmines d’última generació en tota la ciutat, i se les estimava molt, com si fossin filles seves. Va intentar de totes les maneres possibles deslliurar-se del càstig, però les autoritats van insistir: com a alcalde havia de donar exemple a la població.

Per tant, diumenge a la tarda, els aparells electrònics del senyor alcalde estaven posats en una pila a la Plaça Major. El batlle s’ho mirava des d’una distància prudencial.

Enmig del silenci, es va sentir un motor, i va aparèixer la furgoneta negra a la cantonada. Es va aturar davant la pila i en van baixar els tres homes. Quan es disposaven, però, a recollir les andròmines, un motor es va sentir a la llunyania. I a la cantonada va aparèixer una furgoneta blanca, que es va aturar davant la pila. D’allà en va baixar un home, vestit de blanc, i amb una inscripció a la samarreta que deia “Tecnomania”. Els Anti-tecnològics van quedar-se paralitzats sense reaccionar.

L’home de blanc va treure una llança elèctrica de la furgoneta, i va anar electrocutant cadascun dels homes de negre. Quan ja estaven tots estesos per terra sense moure’s, el de Tecnomania va dirigir-se a l’alcalde.

—Aquells homes de negre ja no molestaran més. –va dir-li– La policia se’ls pot emportar. I vostè pot quedar-se els seus aparells tecnològics, senyor alcalde.

—Moltes gràcies. Acaba de salvar la ciutat. Li estic molt agraït. –va contestar l’alcalde– Com es diu?

—Pot dir-me Jordi.

I en Jordi va dirigir-se al costat dels Anti-tecnològics per agafar alguna cosa. Li va donar a l’alcalde un llapis de memòria USB embolicat amb un llacet de color rosa, que era en una de les butxaques dels homes de negre.

Així va ser com l’alcalde i en Jordi van fer un pacte de protecció de la ciutat, i van vetllar perquè cada habitant tingués a casa seva molts i molts aparells d’última generació. Després d’això, tots van viure feliços i tranquils per sempre més.

Imatge de pixabay.com

Bloguer i narrador

Peu de pàgina