Estada a Bèlgica i excursió per Europa

Aquesta última setmana he sortit de Catalunya per gaudir d’unes vacances familiars que m’han permès visitar fins a quatre països diferents. Han estat vuit dies de cotxe, turisme i gastronomia que han donat per molt. Hem viscut unes quantes anècdotes, algunes relacionades amb el català i Catalunya; i és que a la capital d’Europa saben molt bé el que passa aquí… Vegem com ha anat.

Dia 1. Primera nit a Dijon

Podríem haver viatjat en avió. O en tren. Però ens vam decantar pel cotxe, un mitjà de transport que ens permetria fer el trajecte al nostre ritme, a més de visitar altres països. Sortíem de Catalunya a primera hora del matí per encarar la primera etapa del viatge, que ens portaria fins la ciutat francesa de Dijon (Borgonya). Havíem reservat un parell d’habitacions a l’Ibis Styles Central. Com que tot just era mitja tarda vam aprofitar per fer una mica de turisme i visitar el centre de la ciutat. També vam poder tocar un famós mussol de pedra que -diuen- porta bona sort. Com el cul de la lleona de Girona, vaja.

Ja que l’hora de sopar s’acostava i el toc que havíem fet no valia per fer callar l’estómac vam entaular-nos al restaurant de l’hotel per tastar algunes especialitats borgonyes. Feia estona que el sol s’havia post, i després d’una passejada nocturna vam encabir-nos al llit abans de començar la segona etapa del viatge.

Plaça de Dijon

Dia 2. Moien Lëtzebuerg! Bonsoir Belgique!

El motor del cotxe tornava a engegar-se durant el matí i s’aturava a l’hora de dinar. Però ja fora de França, perquè ens trobàvem a Luxemburg per fer una queixalada. La nostra estada en aquest país va ser ben curta, però suficient per visitar alguns carrers de la capital i veure tot un pont cobert de bastides amb una exuberant vegetació a la part inferior.

A la tarda arribàvem a Brussel·les, capital de Bèlgica i d’Europa, i deixàvem les maletes al Brussels Welcome Hotel, un allotjament temàtic on ens instal·laríem durant les següents cinc nits. La nostra habitació era la belga, amb cortines negres, grogues i vermelles i una rèplica del Manneken Pis al labavo. Atractiva, i gran, però amb mancances importants. La més destacable de totes, la falta d’armaris on deixar la roba: no n’hi havia ni un.

El nostre llarg viatge s’havia acabat i ja teníem ganes de fer una mica de sightseeing. Així doncs vam encaminar-nos fins la Grand Place, la que per alguns és la plaça més jolie d’Europa. Arquitectònicament és difícil de superar. Les quatre façanes per costat són d’allò més esveltes i plenes de detalls daurats. Llàstima que una de les quatre (al meu parer, la menys espectacular) estava tapada per bastides, completant un procés de reforma.

El Manneken Pis ens quedava a prop, de manera que vam acostar-nos-hi. Me l’imaginava més gran. Al cap i a la fi, és una font. Les botigues del costat se n’aprofitaven i exhibien estàtues gegants del nen que, pixant, menjava una gofra. Els budells ja tornaven a raucar demanant teca. No ens vam pensar gaire quin restaurant triar, però l’italià on vam sopar -tots quatre pizza- no estava pas malament.

Ja tornàvem cap a l’hotel quan vam decidir veure la Grand Place de nit. I quina sorpresa que ens vam emportar en presenciar el començament d’un espectacle de llum i so que aprofitava les façanes dels edificis per fer projeccions de diferents colors.

Dia 3. Saludem en Tintín, mengem moules-frites i la pluja ens fa la guitza

El tercer dia començava amb una incògnita que girava al voltant del buffet d’esmorzar. L’hotel és petit, i pensàvem que, potser, no ens acabaria de convèncer. Però tot el contrari: teníem una taula atapeïda de pa, embotit, gofres, croissants, melmelades, creps i cereals. Amb energies per encarar el dia vam visitar el Centre Belge de la Bande Dessinée. Un museu que val molt la pena. Gira al voltant de la història del còmic, un gènere molt conreat a Bèlgica, i podem veure-hi diverses col·leccions, com els Barrufets, l’Spirou i sobretot en Tintín.

L’exposició dedicada a aquest carismàtic personatge creat per l’Hergé agradarà a tots els seus seguidors, dins dels quals m’incloc. Amb plafons per a cadascun dels personatges, podem veure-hi també els barrets dels Dupond, la llauna de cranc d’El cranc i les pinces d’or, els cigarrets d’Els cigars del faraó o el quadre del cavaller d’Hadoc en físic, exposats en una vitrina. Molt encertat, tot plegat. Vaig abandonar la botiga del museu amb les ganes de comprar-me una samarreta d’en Tintín: els desorbitats preus me’n van fer desistir.

Poc després de tornar a posar els peus al carrer ens queien les primeres gotes de pluja. Aprofitàvem per posar-nos sota cobert a les Galeries Sant Hubert. Ja que ens trobàvem en un país famós per la seva xocolata i els seus pralinés no ens podíem oblidar de tastar-los. Com que hi havia xocolateries a cada cantonada, no ens va ser difícil triar-ne una: preferíem comprar-ne pocs de botigues diverses per triar els més bons, que ens emportaríem cap a casa. Però entre bombó i bombó se’ns havia fet l’hora de dinar i volíem tastar el plat nacional belga, moules-frites; és a dir, musclos amb patates fregides. Per a això vam escollir un restaurant de cuina típica. Tot i no ser aficionat als musclos, pensava que a Bèlgica m’agradarien. Però no, segueixen sense convèncer-me. El dinar no va sortir gaire rodó per part meva.

La pluja seguia i ens obligava a cancel·lar els plans que havíem previst per la tarda. Vam decidir passejar per diversos carrers que encara no havíem vist i vam contemplar una bona vista de la ciutat en una plaça propera al museu dels instruments de música. Vam comprar alguns pralinés més abans de retornar a l’hotel i preparar-nos per sopar. Strofilia va ser el restaurant escollit, que ofereix cuina grega. Vam degustar sis plats diferents, tots molt saborosos. En destaquen el pop, amb regust de brasa i ben tou, i unes sucoses mandonguilles. El cambrer que ens va servir va ser molt simpaticot. “Quin idioma parleu?” ens va preguntar. “Català” li vam respondre. Es pensava que érem portuguesos. “És el mateix català que es parla al sud de França?” seguia. Resposta afirmativa. Ja tenia clar que veníem de Catalunya, però l’última pregunta ens va sorprendre: “Votareu?“. “Això esperem” vam afegir nosaltres.

Dia 4. En barca pels canals de Bruges

Bèlgica és un país prou gran i amb altres ciutats importants a part de Brussel·les. En destaca Bruges, un nucli d’elevada importància a l’edat mitjana. Els seus carrers tenen un aire medieval molt ben conservat, i no hi ha ni un sol edifici que desentoni amb aquesta temàtica. Ràpidament vam arribar a la plaça de l’Ajuntament, d’on vam poder veure fins a tres casaments diferents mentre preníem un refresc. També vam visitar l’església ubicada a la mateixa plaça, famosa per custodiar -teòricament- sang de Jesucrist.

El paisatge de Bruges ens va enlluernar, fins al punt que volíem veure més racons de la ciutat. Vam trobar una pràctica manera de satisfer les nostres necessitats: un volt amb barca. Bruges està travessat per diversos canals, i són moltes les empreses que ofereixen passejos en bot per l’aigua. Després de fer una bona estona de cua vam poder pujar a bord d’una embarcació i veure alguns dels edificis més emblemàtics de la localitat flamenca. Alguns ànecs fugien espantats de les barques intentant esquivar les onades mentre els turistes, nosaltres inclosos, els encegàvem amb els flaixos de les càmeres.

No ens vam entretenir gaire per dinar i vam fer una queixalada ràpida en una cafeteria-hamburgueseria: un àpat justet. Llavors ja havia començat la tarda i ja havíem fet tot el que teníem previst. Vam ronsejar una estona en una cafeteria abans de decidir tornar a Brussel·les.

Per sopar, i havent-nos trobat plens uns quants restaurants, vam quedar-nos amb La Marie Joseph, especialista en peix del mar del Nord. De primer, unes croquetes de gambes prou correctes. I de segon, diversos plats de peix: fish and chips, llenguado, bacallà i tonyina. Aquest últim, el que vaig demanar jo, estava massa cuit tot i haver-lo demanat al punt. Gràcies a això l’àpat no em va convèncer, malgrat que la resta d’acompanyants van sortir de l’establiment satisfets.

Dia 5. Tot Europa en un dia

Ja tots llevats aixecats estàvem a punt per passar un dia més a la capital belga. El museu sobre la ciutat, situat a la Grand Place, és un bon lloc per visitar. S’hi explica breument la història de Brussel·les, tot i que el seu atractiu són els vestits del Manneken Pis: se n’hi exhibeixen una bona part dels que ha portat: vestits nacionals de diversos països, una disfressa d’obèlix o unes estrambòtiques boles d’Agatha Ruiz de la Prada. Des d’una pantalla interactiva vam tafanejar els vestits procedents de Catalunya: un uniforme del Barça, una disfressa de casteller o unes robes de catalan espagnol. Precisament el mateix dia disfressaven el Manneken Pis en motiu de la diada nacional d’Ucraïna: no ens el vam perdre pas.

Si heu llegit la crònica fins aquí notareu que ens faltava per visitar un lloc reconegut de Brussel·les: l’Atòmium. Per a arribar-hi vam comprar uns tiquets d’un bus turístic descapotat. L’esplanada de l’escultura estava plena de turistes que simulaven “aguantar” l’Atòmium com aquell que ho fa amb la torre de Pisa. Per a mi això són pallassades: fa força basarda posar-se d’esquenes a la construcció i veure uns energúmens amb els braços alçats com si fessin equilibris.

Vam visitar bona part de les boles de l’Atòmium, que acollien una exposició de caire futurista molt atractiva, però ens vam quedar sense pujar a dalt de tot: la cua era massa llarga i teníem altres plans per fer.

Vam dinar de pícnic en una zona de gespa humida, amb l’oli, el pernil ibèric i el xoriço que ens havíem portat de casa. Un venedor d’entrepans ens va fer un favor deixant-nos comprar unes barretes de pa per posar-hi l’embotit. I, de postres, uns pralinés que havíem adquirit a Brussel·les.

Llavors era el moment de visitar Mini-Europe, l’equivalent de Catalunya en Miniatura a nivell europeu. Bé, a nivell europeu però només d’aquells països membres de la UE. És interessant veure la Torre Eiffel o el Big Ben reduïts vint-i-cinc vegades. Cada país tenia els seus monuments. Per part dels països bàltics hi havia una representació de la Via Bàltica; Grècia tenia una rèplica del partenó, es podia contemplar en directe la caiguda del mur de Berlín o una erupció del Vesuvi… Per part d’Espanya hi havia maquetes d’El Escorial, la plaça de toros de Sevilla (on, prement un botonet, senties l’irritant crit d’Olé) i el port de Barcelona amb l’estàtua d’en Colom. Tot plegat em va semblar poc equilibrat: mentre països com el Regne Unit i França hi eren representats amb sis o set monuments d’altres prou importants com Grècia, Luxemburg, Malta o Croàcia només comptaven amb una maqueta.

Ens havíem posat molt europeistes i en volíem més: ja agafàvem l’autobús de tornada que ens portaria fins al parlament europeu per visitar l’exposició Parlamentarium. Ens començaven a manar la pressa perquè faltaven vint minuts pel tancament de les instal·lacions (eren quarts de sis de la tarda, però els belgues són molt maniàtics amb els horaris dels llocs públics). Ja volíem anar de pressa ja, però ens vam haver d’aturar per travessar les excessives i innecessàries mesures de seguretat: escàner i detector de metalls, ben igual que un aeroport. “Monsieur, vous avez un couteau”. La navalla suïssa era dins la motxilla. Apa, emplena un paper i firma’l.

L’exposició, molt decebedora. No vam poder mirar pràcticament res perquè se’ns va acabar el temps, i el contingut que hi havia era poc i poc interessant. És el que tenen les coses gratuïtes.
L’autobús ens va retornar a l’hotel perquè ens poguéssim preparar per sopar. Vam escollir un italià, I Latini. Però no era pas el típic italià on hom hi va a menjar una pizza. De primer vam demanar amanida de mozzarella i vitello tonnato. Dels segons en destacaré el meu plat, encertadíssim, cortecce amb ragu di cinta: una pasta en forma d’escorça d’arbre amb carn picada.

Dia 6. La calessa de Gant

Encara ens quedava una ciutat important de Flandes per visitar: Gant. Vam enganxar un dia ennuvolat que més endavant va esdevenir plujós, però la meteorologia no ens va impedir la visita.

A Bruges havíem vist molts de carros tirats per cavalls que feien un recorregut turístic pels punts més emblemàtics de la ciutat. Teníem ganes de fer un volt amb una de les calesses i ens hi vam embarcar. Així vam poder contemplar edificis d’alt valor arquitectònic com la biblioteca, l’oficina de correus o la catedral.

Les sacsejades provocades pels llambordins ens havien obert la gana i vam aprofitar per menjar una gofra: fins llavors no n’havíem degustat d’altres que no fossin les de l’hotel.

Ens va cridar l’atenció el castell medieval de Gravensteen, que vam decidir veure per dins. Era interessant una exposició de tortures de l’edat mitjana que es podia contemplar a l’interior, i també les vistes des de les torres.

Per dinar vam entrar en un burguer gurmet que, de gurmet, en tenia poc, tot i el menjar ser correcte. Vam fer les postres en una cafeteria abans de tornar a Brussel·les. Ens esperava una tarda de compres: calia emplenar el maleter del cotxe de pralinés, tant per nosaltres com per la resta de la família. Ara que ja teníem estudiades les xocolateries més reputades no ens va ser difícil adquirir els bombons. Precisament quan ens trobàvem a dins d’una d’aquestes botigues per pagar la compra la dependenta, en saber que parlàvem català, va explicar-nos que li havien dit que el nostre idioma era molt diferent del castellà però que encara no havia tingut l’ocasió de sentir-lo en directe.

L’últim sopar a Bèlgica vam dur-lo a terme al Puerta Nueva, un restaurant de tapes que acabava d’obrir. Els plats van ser molt bons i el personal, molt amable.

Dia 7. Fondue a Ginebra

La nostra estada a Bèlgica s’havia acabat i ja agafàvem el cotxe per emprendre el viatge de tornada a casa. Ens vam aturar a Ginebra (Suïssa) per passar-hi la nit. L’hotel ocupava la cinquena planta d’un cèntric bloc de pisos. Per sopar vam preferir tastar un plat típic: fondue de formatge, la que anomenen moitié-moitié. Es combina amb pa, que s’introdueix a l’interior de la cassola i es banya de formatge. Al cap d’una estona d’estar asseguts a taula se’ns va acabar el pa. La cambrera, una senyora molt amable, ens va preguntar si en volíem més “Vous voulez du pain?“. “Oui, monsieur” li va contestar el meu pare. Va intentar rectificar però les postres ens les va portar un altre cambrer. Mentrestant escoltàvem amb atenció uns argentins que sopaven a la taula del costat. “Creo que estos hablan un idioma latino” manifestava una. “Sí, portugués o griego quizás…” seguia l’altre. Entre una cosa i l’altra va arribar l’hora de pagar, no sense deixar anar, cal dir que sense voler-ho, un altre monsieur a la simpàtica cambrera. El riure, ja no ens l’aguantàvem.

Dia 8. “No porteu pas més de deu mil euros?”

Trucaven a la porta. Ens portaven l’esmorzar a l’habitació. Un àpat senzill però suficient. Últim dia de vacances, ja teníem ganes d’arribar a casa. Però no podíem anar-nos-en de Ginebra sense visitar el seu rellotge de flors, que exhibeix la busca dels segons més gran del món, i el jet d’eau, un raig d’aigua que s’eleva més de cent metres. Tot això mentre fèiem una passejada per la vora del llac i compràvem algun souvenir.

Ja havent vist quatre punts importants i comprat xocolata suïssa per comparar-la amb la belga vam sortir del país. Quan ja circulàvem pel sud de França ens va aturar la policia duanera. “D’on veniu? On aneu? No porteu pas més de deu mil euros?” van ser algunes de les preguntes amb les que ens van inundar. Però de seguida ens van deixar passar sense problemes.

Per l’autopista s’hi circula molt bé. Amb amplitud, rapidesa i tranquil·litat. Però al conductor se li va acudir desviar-nos per una carretera de muntanya plena de giravolts, tot per admirar el viaducte de Millau. Unes quantes hores vam estar fent voltes, en un trajecte que haguéssim pogut fer molt més ràpidament per l’autopista. Però el conductor mana i a vegades s’han de satisfer els seus capricis espontanis. Després de travessar el pont el següent destí ja va ser la porta de casa.

Caram, quines vacances! Tour per Europa, visites a França, Luxemburg, Bèlgica i Suïssa i promoció, encara que sigui poca, de la nostra terra i la nostra llengua. Molt macos, els europeus!

Bloguer i narrador

Peu de pàgina