La veritat és que els pastissos de l’aparador fan patxoca i no vols deixar passar l’oportunitat de tastar els dolços locals. Un cop a dins no ve ningú a rebre’t.
—A Maria!
—Bon dia, jove! —la mestressa surt amb el davantal posat i fregant-se les mans amb un drap—. M’heu enxampat fent el pa de la tarda! Què hi posarem?
Et mires el taulell i no saps pas què triar perquè tot et fa el pes.
—Que podria tastar la coca de crema? —se t’acut de preguntar.
—Oh, i tant que sí! Passeu, passeu al darrere que us pararé una taula perquè estigueu més bé.
Seus a la cadira que t’ofereix la mestressa i t’adones que té uns agafadors estranys als braços i a les potes. La flequera els tanca de sobte i quedes lligat pels canells i pels turmells.
—Es pot saber què és això, senyora? —exclames.
—No volíeu tastar la coca? Ja la tastareu, ja! Tot el rebost, tastareu! Un dia que tinc clients no el puc deixar passar!
Prens la mestressa per boja però ja la veus arribar amb la safata de la coca i el ganivet. Et fa obrir la boca mentre t’hi entafora els talls i te’ls fa empassar. Et fa menjar tres coques diferents: de crema, de pinyons i de llardons. Comences a estar tip, tot i que el menú degustació no s’ha acabat ni de bon tros. Aboca una saca de galetes sobre la taula. I després una ensaïmada ben grossa. Torró d’avellanes. Neules. De tant en tant, mentre et veu patir, deixa anar un «Què, és bo, eh?» seguit d’una llarga rialla. Encara queda el mató amb mel. I la crema de Sant Josep. I uns crostons ressecs. Un rot. Nyam.
Fi