—A totes les unitats: en Tastròfic està muntant un bon sarau a l’avinguda Central. Necessitem reforços.
La veu sonava alterada pel transmissor de ràdio. La inspectora va canviar de sentit en sec, fent una bona derrapada. El deure la reclamava. Aviat el va veure: el malvat circulava a màxima velocitat per la carretera enduent-se tot el que trobava, mentre deixava un rastre de flames pertot arreu on passava i aixecava ferotgement el dit del mig a través de la finestreta del vehicle. La inspectora va seguir el protocol habitual: empaitar-lo amb el cotxe. Poc més s’hi podia fer. Un simple mortal no tenia gaires armes vàlides davant d’algú amb superpoders. Tot i això, els trets no hi faltaven mai. Era com disparar al buit, gastar bales per gastar-les, però de cara als ciutadans es donava la imatge que alguna cosa hi feien, les autoritats, per aturar el caos.
De fet, esperaven sempre en MegaFiu, que amb el seu mallot vermell apareixia volant per enfrontar-se a les injustícies de la ciutat. Aquesta ocasió no era pas diferent: va acostar-se planejant fins al cotxe d’en Tastròfic per parlamentar.
—Tst! Tu, imbècil! Prou ja, no? —va encetar la negociació.
—Com que imbècil? —va respondre ofès en Tastròfic— Imbècil ho seràs tu! Em pensava que els superherois éreu més educats!
—Calla, canalla! Rendeix-te!
—Això mai!
I en Tastròfic va augmentar la velocitat del seu carro, escopint bafarades de foc encara amb més intensitat. En MegaFiu va haver de prendre mesures dràstiques. Va disparar un dels seus rajos letals. El cotxe va explotar enmig d’una densa bola de fum, i el malvat va sortir volant esquarterat, un braç per aquí, una cama per allà, els budells estesos a terra com botifarres. Un atac en va, perquè en Tastròfic era immortal. Es va recompondre en pocs segons i va llançar un atac nuclear que va destruir tota la humanitat. Ves tu quin gir argumental més maco i més coherent. No us l’esperàveu, eh? Doncs sí: tots morts.
#30dies30històries
