Una llaminera petició

Feia un matí molt agradable. El sol mitigava la fred dels últims dies i em venia de gust una passejada. Vaig seure en una de les terrasses de la plaça i vaig esperar que el cambrer vingués a prendre nota del que volia. Mentre estava distret contemplant els coloms, un nen em va interrompre.

—Tricortrit!

—Eh? —vaig fer, sense saber d’on em baixava aquella misteriosa paraula.

—Truc o tracte! —I em va allargar somrient un cistell de plàstic amb forma de carabassa.

—On vas amb això, nano?

—Vull caramels! És per khàlouin!

—Però sí és 12 de novembre! No vas una mica tard?

—Però jo vull xutxeeeees! Porfiiiiii…

—Bé, però jo no en tinc, d’això.

—Si no me’n dónes li diré a la mama.

—Home, però…

—Vols que plori?

—No, però…

—Ploraré, eh! Ploraré! Ploraré molt fort!

Maleït gamarús repel·lent. No devia tenir ni cinc anys i ja anava desafiant per la vida. Me l’havia de treure de sobre. A mi que no m’atabalin amb aquestes tradicions importades. Vaig optar per una tàctica clàssica.

—Ui, haig d’anar al labavo. No pateixis, que ara torno.

Ja m’ho semblava a mi que els nens d’avui dia eren més llestos. Aquell bordegàs no volia perdre’m de vista i em va estar perseguint els pocs metres que vaig poder recórrer.

—Vull xocolata! I caramels! I piruletes! I bombons!

Era com un trepant. Xic-xic. Xic-xic. I ho vull. I dóna’m-ho. I va si us plau. Desgraciat de mi, havia hagut de sortir avui a fer el toc. Només em quedava una tàctica. Em vaig posar a córrer. Però el nen em seguia. També corrents. I al crit de “XUTXES, XUTXES, VULL XUTXES!” en bucle. Arrossegant el cistell amb forma de carabassa. I la resta de vianants, mirant-s’ho. Un home crescudet fugint com un esperitat d’una criatura cobejosa de llaminadures. Que torni la Castanyada, si us plau.

 

#30dies30històries

Caramels

Bloguer i narrador

Escriu un comentari:

L'adreça electrònica no es publicarà.

Site Footer