—Falten només cinc dies per al referèndum que decidirà el futur del nostre país. Una votació que els ciutadans fa anys que esperen. Aquest diumenge respondrem una pregunta clara: Cal posar sal al pa amb tomata? Perquè ens expliquin el seu posicionament ens acompanyen al plató els representants dels tres principals partits polítics. Comencem el debat pel líder de la Lliga Progressista Conservadora. Senyor Carquinyoli Festuc, benvingut.
—Bon vespre, gràcies.
—L’hi pregunto directament. Sal al pa amb tomata: sí o no?
—I tant que sí. Nosaltres pensem que no hi ha res pitjor que una llesca de pa fada.
—Queda clar. El següent convidat és la senyora Neula Avellana, del Partit Conservador Progressista.
—Aquest referèndum és un error. El pa amb tomata és patrimoni del nostre país i no accepta innovacions estrafolàries com la d’afegir-hi sal. No hi ha cap recepta seriosa que incorpori aquest ingredient, és contrari al sentit comú i el senyor Festuc només diu disbarats.
—I finalment donem la benvinguda a la senyora Catània Anacard, de la Confluència Potent Ambidextra. Què en penseu, de la sal?
—Bé, nosaltres creiem que la sal no és la qüestió. El que hem de procurar és que les tomates siguin de quilòmetre zero i el pa, integral. I sense gluten.
—Com sempre, els ambidextres van al seu aire —intervé el senyor Festuc—. Tots sabem que la sal s’ha convertit en un ingredient indispensable del nostre plat nacional. Si salem tot el menjar, per què no també les llesques de pa?
—Senyor Festuc, no s’equivoqui —diu la senyora Avellana—. Vostè sap que tots els experts internacionals diuen que la sal fa pujar la pressió, i això és molt perillós. Què vol? Matar-nos? Assassí!
—No comenci amb les difamacions, senyora Avellana, que ja ens coneixem. Sap tan bé com jo que la sal, amb moderació, no fa cap mal. A més, jo voldria que els espectadors sabessin realment qui és la senyora Avellana i per això he dut aquesta foto en què se la veu clarament queixalant una llesca plena de clorur de sodi! Aquesta és la credibilitat d’una senyora que es canvia de jaqueta segons com bufa el vent per seguir xumant de la mamella!
—Ho veuen, estimats teleespectadors? Això és el que volen els salistes: la confrontació. Han fracturat milers de famílies del país amb les seves fantasies il·legals. Vergonya.
—Ja ho sé que els agrada molt la llei a vostès, senyora Avellana. Deixi’m mostrar-li un altre document inèdit on se la veu menjant pa amb vi i sucre quan tenia cinc anys. És un escàndol! Una menor d’edat consumint begudes alcohòliques ens vol donar lliçons de legalitat!
—Bé, dispensin-me que interrompi, però la senyora Anacard fa estona que demana la paraula.
—Sí, gràcies. Jo voldria aclarir que des del principi hem parlat del pa amb tomata, però aquest fruit tan sucós es diu tomàquet en català estàndard.
—Ja està, ja ha parlat la centralista! —esclata el senyor Festuc—. Torni-se’n a Can Fanga, si tant li agrada el tumàcat, coi de pixapins!
—Racista!
—Racista vostè, que no tolera les formes dialectals! M’obliga a ensenyar-li un tweet de fa sis anys en què escrivia, i cito textualment, visca en Tomàtic i visca el Club Súper3. I què és tomàtic sinó una forma dialectal d’aquestes que ara vostè menysprea, eh? Vostè també és dels que renoven sovint el vestuari, oi, senyora Anacard?
—Ja sé que li agrada molt ensenyar cartellets, senyor Carquinyoli. És el que passa quan no es tenen arguments. Però tant és, jo voldria encetar un debat fonamental, ara que hi som, perquè tant o més important que el pa amb tomàquet (sí, senyor Carquinyoli, tomàquet) és què hi posem a sobre. I, com sap tothom, la millor guarnició és el fuet. Tinguin, tastin aquest fuet fet a casa, de l’empresa familiar. Vostè en vol, senyora Avellana?
—No diré pas que no. Però sense pela.
—Què, és bo, oi?
—N’hi ha per llepar-se’n els dits, senyora Anacard!
—Doncs ja ho saben, estimats espectadors, tal com diu l’eslògan de la nostra empresa: deixa el foie de canard i menja Fuet Anacard!
—No s’equivoquin —diu el senyor Carquinyoli—. Com un bon formatge de cabra no hi ha res. Jo també els n’he dut un tastet: a casa en fem des de fa tres generacions. Facin cas del nostre lema: no sigui un panoli, compri Formatges Carquinyoli! Tingui, senyora Avellana, tasti’l!
—Hi canten els àngels, senyor Carquinyoli. Deliciós.
—Calli, calli, que em posaré vermell.
—Reconec que tant el fuet com el formatge són unes opcions molt dignes—continua la senyora Avellana—, però hem de tenir en compte les alternatives veganes, i per això els recomano l’escalivada que produïm artesanalment. No badin més i tastin les Conserves Avellana: les millors per fer passar la gana!
—Bé, se’ns acaba el temps i hem de tancar aquest apassionant debat que hem pogut seguir en directe aquí, a TV4. Agraeixo als tres polítics que ens han acompanyat l’intercanvi de parers tan enriquidor que ens han ofert avui. Nosaltres tornem demà, amb més periodisme. Us ha parlat en Pere Grafols. Gràcies, adéu-siau!
—Senyor Grafols! Vingui cap aquí, que no ha tastat el meu formatge! No em sigui llepafils i clavi-li queixalada, home!
