Mirem poc sovint el cel, si hi penseu bé. De tan atrafegats que anem en el nostre dia a dia no tenim mai un moment per aixecar el cap i donar una ullada al pis de dalt. Els núvols tenen un noséquè que em relaxa. Afegim-hi la tovallola, el para-sol i la remor de les onades i ja en tinc prou per gaudir de les vacances.
Precisament ara estic estirat mirant el núvol gegant que tinc just a sobre. Deixeu-me’l descriure tirant de tòpic: sembla cotó fluix. Sí, cotó fluix, però poc dens, i amb alguns forats. Avui fa una mica de brisa i es va esfilagarsant fins que ja no es pot reconèixer. Tanco els ulls i miro de concentrar-me en els sons que m’arriben. Hi ha molts de xiscles de mainada, per variar. Identifico una pilota rebotant rítmicament entre dues pales de fusta. I una veu se’m fa present en primer pla:
—Coooooco! Coco fresquet! Dos euros! Coooooooooco!
Ah, i tant que és en primer pla. Tinc el senyor a dos pams de l’orella. Sembla que s’hagi proposat de xorbar-me. Rebutjo l’oferta amb un somriure forçat i m’estic d’engegar-lo perquè no deixaré que un cocotaire m’aigualeixi el dia.
El núvol d’abans ha continuat la transformació i és ara una catifa de llana tan flonja que vindria de gust estirar-s’hi a fer-hi una becaina. És el que provo de fer jo ara. Fins que em toquen per l’espatlla i m’aixeco d’un bot de l’ensurt.
—Heu vist la cleca de sol que cau avui, mestre? No voldríeu pas unes ulleres per resguardar-vos la vista? Tinc material d’imitació de primera qualitat!
Aquesta falca és més elaborada que l’anterior, i un xic més emprenyadora, també. Que circulin, que jo ja en tinc, d’ulleres. És ben bé que hom ja no pot anar a platja sense que l’assaltin; quan no és el turista (o l’autòcton) enganxós amant de les sardines en llauna, és el comerciant de proximitat que vol endossar-te la mercaderia que fa dos minuts tenia guardada a la claveguera, allunyada dels ulls de la llei.
Torno al cel i, ves per on, ja no hi ha cap núvol. Només una gavina giravoltant a l’espera de la presa.
—¡Señoras! ¡Ha llegado el melonero! ¡Sandías! ¡Melones! ¡Papayas!
La mare que em va parir, ara sí que l’han feta bona. Aquest porta l’eslògan gravat i el reprodueix en bucle mentre es passeja amb un carro de golf per la sorra, ple fins a dalt de melones. Jo me’n vaig cap a l’aigua abans no se m’acabi la paciència. L’últim que vull és tornar a casa fet una fúria. Nedo ben bé cinquanta metres endins, a tocar de la boia que marca el límit de la zona per a banyistes, i em poso a fer el mort, deixant que el corrent em porti.
—Ei, nano! —un galifardeu se m’ha acostat a bord d’una barca—. Fas cara de mariner, càsum déna! Vols sortir a la mar? Lloguem embarcacions sense títol, amb tarifes personalitzables! Au, va, puja, que t’ensenyo el catàleg!
Sí que hi vaig pujar, sí. Ara bé, n’hi va haver un que va fer just l’acció contrària.
Els núvols havien tornat. Semblaven cotó fluix.
