—Què, t’agrada? És bo, oi?
—Home… És original, però…
—Ni peròs ni punyetes! És art en majúscules, una obra mestra!
—Depèn.
—Com que depèn?
—L’art és molt relatiu.
—Deixa’t d’històries. O t’agrada o no t’agrada.
—Doncs seré sincer. No m’agrada.
—Per què?
—Per la tipografia. On s’és vist dissenyar un cartell amb Comic Sans?
—És que aquesta és la gràcia: rescatar de les escombraries una tipografia desprestigiada, humiliada, usada fins a la sacietat en redaccions i treballs escolars i finalment objecte de burla dels internautes.
—No ho veig clar…
—Vols que ho provem amb un títol d’aquells del WordArt amb els colors de l’arc de Sant Martí?
—No, si us plau, no!
—Times New Roman, doncs.
—M’estàs prenent el pèl?
—Eh?
—Et penses que em mamo el dit?
—Però és que no entens la meva filosofia!
—Prou d’excuses! Estàs despatxat! No toleraré ofenses a la meva intel·ligència tipogràfica!
—Intel·ligència tipogràfica? Això t’ho acabes d’inventar.
—Au, fora! Però… abans que te’n vagis… passa’m una còpia del cartell.
—…
—…
—Seràs malparit!
#30dies30històries
