—Gràcies, moltes gràcies. Continuem en directe aquí, a TV4. Passen tres minuts de dos quarts de set i ara ens acompanya la senyora Anabel Ponts. Bon vespre, Anabel, i benvinguda.
—Hola, bon vespre.
—L’Anabel és la protagonista d’una història d’aquelles que voldríem no haver de viure mai. Ja fa temps que per a ella sortir al carrer és tot un malson. Explica’ns-ho, Anabel, si us plau.
—Sí, doncs, resulta que… que… Perdoneu… És que… és complicat… —afegeix, visiblement emocionada.
—Tots ens podem imaginar com n’ha de ser, de dur, Anabel. Pren-t’ho amb calma.
—És una cosa que… no… li desitjo a ningú —continua, entre sanglots.
—I és clar que no, Anabel. Continua, si us plau, explica’ns-ho: què és això que et turmenta cada dia quan surts de casa?
—Doncs… és el gat del veí.
—Oh! Terrible! Quin greu que em sap, Anabel. Els felins són unes bèsties molt perilloses. Tenen unes urpes molt afilades!
—Sí… I, a més, és un gat negre.
—Valga’m Déu, verge Maria! Una criatura carregada de mala sort!
—Sí…
—I què fa, aquest gat, què fa? No et deu pas mirar malament, oi?
—No… Pitjor encara: miola descontroladament cada vegada que em veu.
—Apocalíptic. Abominable. Esgarrifós.
—Sí… —tornen els plors— Jo… Jo només voldria que em desitgessin bon dia i que no em xisclessin a la cara… —s’eixuga els mocs amb el mocador que li facilita el presentador.
—És clar. Tots ho voldríem. Però hi ha gats que ens fan la vida impossible. Això no hauria de ser així. Esperem, Anabel, que ben aviat se solucioni el teu problema. Ens ha agradat molt que vinguessis aquesta estona a compartir-nos la teva aterridora experiència. Cuida’t molt. I fins aquí el programa d’avui. Tornem demà, amb més periodisme, aquí, a TV4. Us ha parlat en Pere Grafols. Gràcies, adéu-siau!
#30dies30històries
