Oncotrail, Festival de Cap Roig i Festa Major

Aquesta ha estat una setmana moguda i plena de novetats. Ha arribat el moment que les resumim.

Recularem fins diumenge passat. Jo sóc el reporter de l’equip dels Run-dinaires, que participen a l’edició d’enguany de l’Oncotrail, una cursa benèfica de cent quilòmetres. Amb l’objectiu de fer un completíssim reportatge que reflecteixi la participació dels Run-dinaires a la cursa, vaig assistir al tercer dels entrenaments amb la càmera sota el braç.

 

Aquest tenia lloc a Vallter. De manera que al matí, ben d’hora, ja érem a l’estació d’esquí del mateix nom per a començar la ruta. L’objectiu era fer el cim del Rocacolom i del Costabona: uns disset quilòmetres en total, aproximadament. Tot just començar ja hi havia una pujada de les fortes. I, com que els Run-dinaires no volien quedar esgotats els primers deu minuts, l’inici es va fer caminant. Acabat el brusc desnivell ja van augmentar la marxa. Jo, juntament amb la Laura i l’Eduard, que formen part de l’equip de suport, feia la mateixa ruta que ells, però caminant. El paisatge de Vallter no és gran cosa. No espereu que us pugui distreure, perquè està més pelat que la calba de l’Albert, el líder de l’equip. Però, deixant de banda la vegetació, el paratge muntanyós és interessant, acompanyat de vaques que pasturen. Nosaltres, l’equip de suport, només vam ser a temps de completar el cim del Rocacolom, amb un fort vent d’acompanyant.

 

Acabat l’entrenament, i amb els atletes ben cansats, ja era hora de recuperar les calories cremades. Havíem reservat a la Fonda Rigà (Tregurà de Dalt), on no vam entaular-nos fins a les quatre de la tarda, malgrat arribar a les tres. Vam demanar quatre entrants per compartir. Al segon plat teníem una gran varietat de menjar: costelles de xai, entrecot de vedella, filet de vedella, entrecot de poltre, cua de bou… i la llista seguia. Tot excel·lent. Sorprenia la mida del filet, el plat que vaig menjar jo, ja que em semblava poc, però vaig tenir sort, com explicaré a continuació. És ben sabut que no tothom arriba amb gana a les postres, però els que encara teníem un forat vam demanar “bracet” de crema i xocolata calenta, gelat (de tres boles) de xocolata, flam (va resultar que eren “flamS”, al final) de mató…

 

Encara sort que no ens van portar petit fours, perquè no ens hauríem pogut aixecar de la cadira. A les sis de la tarda abandonàvem l’establiment. Tela.

Diumenge vaig arribar a casa provinent de Tregurà amb el temps just per preparar-me pel doble concert de Cap Roig. Havíem comprat unes entrades per a veure La Iaia i Els Pets en directe.

Foto: El Punt Avui

Cal dir que no havia sentit mai cap cançó de La Iaia, ja que a mi m’interessaven més Els Pets, grup que he sentit per casa des de petit. Però, renoi, els osonencs em van sorprendre i, a més, agradar. Qui ho havia de dir. La posada en escena, molt original: les primeres notes sonaven mentre uns focus blancs encegaven el públic intermitentment. Les innovadores sonoritats del grup em van captivar i el concert, amb una gran interacció de La Iaia amb el públic, va ser ben entretingut.

Però el plat fort encara havia d’arribar: Els Pets, la icona del rock català ja sortien a l’escenari. Al seu repertori hi havia les cançons de sempre amb un aire renovat molt interessant: La vida és bonica però complicada, Parla… i les del nou disc: Blue tack, Bombolles… Unes quantes peces van ser interpretades amb la Petita Gran Orquestra, que atorgava sonoritats noves a moltes cançons. El concert va tenir uns quants moments àlgids: la gran potència de Blue tack, el “final” del concert, quan tot el públic, dempeus i xiulant, reclamava un bis, i també el bis en si, amb la interpretació de la fantàstica Com anar al cel i tornar i ja l’última peça: Bon dia, on ja ningú podia mantenir-se assegut. Un gran espectacle. Enhorabona.

Ahir començava oficialment la Festa Major de la Bisbal d’Empordà, amb el trencament del càntir. La plaça de l’Ajuntament ja estava plena de gom a gom esperant que sortís el pregoner. Enguany un carter era l’encarregat del discurs: arribava amb correu que havia de repartir i aprofitava per fer la feina. El càntir va ser trencat per l’Oncolliga de la Bisbal (fundació que organitza l’Oncotrail) i va donar pas a la cercavila i a la disbauxa. La Rigoberta feia la seva, corrent a tot drap, fent el recorregut unes quatre vegades, mentre la resta de gegants, bestioles, grallers i timbalers acabaven el trajecte a la Plaça Major amb actuacions musicals.

 

Tanco la inusual llarga entrada d’avui deixant-vos amb el reportatge de la cercavila que he gravat i editat. Bona Festa Major!