–Aquestes van cap a Mataró –informa el cap.
–De seguida les porto –confirma el repartidor mentre col·loca les capses al calaix de la seva moto.
Això de treballar en una pizzeria no li acabava de convèncer. Cada vespre, inclosos els caps de setmana, havia de circular amunt i avall de la comarca per satisfer les demandes dels clients. Però quan se li va presentar aquesta oferta de feina va decidir no rebutjar-la, després d’analitzar la difícil situació actual, amb l’atur sobrepassant el trenta per cent.
Es col·loca el casc i engega el vehicle. Havent superat alguns semàfors i un parell de rotondes entra finalment a l’autopista, on augmenta la velocitat. Encara l’últim viatge de la jornada amb optimisme sabent que després podrà tornar al seu pis on es deixarà caure al sofà per passar a fer zàping a la televisió: la seva activitat preferida dels diumenges. És curiós –pensa mentre condueix– que la programació dels canals sigui tan poc variada els caps de setmana. La cadena estatal es limita a emetre pel·lícules conegudes, d’aquelles que tothom ha vist un parell de vegades, sabent que sempre manté una audiència fidel. Les abundants empreses privades s’atreveixen a marcar la diferència passant un concurs poc treballat o el típic magazín de tertúlia on tots els convidats, alguns amb els fums pujats, s’etziben retrets i paraules malsonants per deixar embadalit el pobre espectador que no té res més a fer.
Mentre aquests pensaments li circulen pel cap veu el cartell de la sortida 132. Cent trenta-dos? La sortida de Mataró és la cent trenta-u! La seva condició de somiatruites ha provocat que s’hagi passat la sortida que havia d’agafar. La següent ja és massa lluny, i si triga gaire més a entregar les pizzes haurà de fer un descompte sobre el preu final, cosa que no agrada gens al seu superior. Com que ell té prou ganes d’acabar la feina decideix cometre una imprudència. S’arracona al voral per acabar-la de dissenyar.
El lloc és perfecte. La tanca de formigó que separa els dos sentits d’anada i tornada de l’autopista té un petit espai, protegit per uns cordons de seguretat, per on podrà creuar i situar-se al carril contrari. Però per travessar la tanca de formigó primer ha de superar els tres carrers de cotxes que hi ha entre el voral de la carretera i el seu destí. Sort que aquesta hora el trànsit és molt poc dens. Fa una ullada a banda i banda de la calçada. No veu cap vehicle aproximant-se. Tira pel dret. Arriba al segon carril, i just quan la roda entra al tercer, el dels vehicles ràpids, sent un clàxon. Gira el cap cap a la dreta. Una furgoneta es dirigeix a gran velocitat cap a ell. “D’on ha sortit?” pensa. És massa tard per reaccionar: l’automòbil impacta amb la moto, que surt disparada fent voltes de campana juntament amb el seu ocupant.
Una mà protegida amb un guant se situa sobre el seu front. Comença a obrir els ulls, i contempla un paisatge desolador. La seva moto jeu uns metres més enllà. La part davantera de la furgoneta està més aixafada que les pizzes que havia de repartir.
–Com es troba? –pregunta el metge.
–No pot ser… –manifesta, sorprès, incrèdul– He provocat tot això…
–No se’n culpi –li aconsella.
L’aixequen de terra. No s’ha fet gran cosa més enllà d’algunes contusions i fractures lleus. El conductor de la furgoneta n’ha sortit més malparat i s’haurà d’estar a l’hospital.
El viatge amb l’ambulància se li fa llarg. No se’n sap avenir. Com és possible que se li acudís dur a terme una imprudència com aquesta? Mentrestant, les pizzes reposen recolzades, encara, a la tanca de formigó de l’autopista. Però són a l’altra banda, esperant, silenciosament, que algú les porti al seu destí.
 |
| Imatge de pixabay.com |
