La finestra de la cuina queda a la planta baixa, és fàcil accedir-hi. Arribes a l’ampit amb una encamellada, però a l’hora de baixar no poses bé els peus i tires per terra les cassoles, els plats i tot el que hi ha al moble immediatament a sota de la finestra. Renegues. El terrabastall ha fet venir el cuiner, que et mira enfurismat des de la porta.

—Lladres! Lladres! Aviseu els guàrdies!

T’han fet seure en un banc del passadís, on t’esperes en silenci. Veus passar un home ben vestit escortat per dos individus amb armadura. Porta corona, és el rei. S’atura i et mira encuriosit.

—Tu ets el bandit que ha entrat a robar?

—No, és que m’he perdut —menteixes.

—Sí, no fas cara de ser d’aquí —diu el rei—. D’on ets?

—De fora d’Atlanta, senyor.

Se li il·luminen els ulls, fa un saltiró i pica de mans.

—Ah, un foraster! Sempre n’havia volgut conèixer un! Au, va, queda’t a sopar i m’expliques històries del teu país! Hi teniu coca de llardons, també? M’encanta la coca de llardons!

El tens a un pam de la cara suplicant-te i no t’hi pots resistir. Al cap d’una estona estàs assegut al saló noble amb el monarca a l’altre costat de la taula. Els criats us serveixen l’escudella amb una pilota gegant al mig. El plat fumeja.

—Bon profit —diu el rei abans d’atacar la menja.

—Bon profit, majestat.

—Oh, no cal que siguis tan formal. Diga’m Josep Maria.

Tot d’una recordes el pla. Encara duus la poció a la butxaca. Aquesta és l’oportunitat perfecta.

---

Si treus el flascó i el deixes sobre la taula, fes clic aquí.
Si ho deixes córrer i continues el sopar, fes clic aquí.