El bard viu en una cabana dalt d’un arbre, als afores de la capital. És un lloc molt tranquil, unes ovelles pasturen a la vora. El rei t’avisa que aquest músic és un xic excèntric i que les seves cançons tenen propietats màgiques. Arribats al peu de l’arbre, el monarca toca la campana que penja d’una branca. Cau una escala de corda i us hi enfileu.

Enxampeu el bard assegut a taula esnifant la carn d’olla d’un caneló que regalima de beixamel. Quan us veu deixa el caneló al plat i s’eixuga les mans i el nas.

—Però si és el rei legítim! Quin honor!

I tot seguit recita uns versos musicats amb la fídula:

Els ocells canten,
sa majestat em visita
Per què deu ser?
Oh, quina intriga!

Us convida a seure a taula i retira unes torrades del foc. Us explica, mentre les va untant amb confitura, que és molt golafre i que sol esmorzar dues o tres vegades cada dia, perquè sempre té un budell buit:

Sóc tan llaminer!
Buido els armaris,
menjo a tothora,
adoro els piscolabis!

I a continuació us recita els seus menjars preferits, començant pels entrants. Passada una estona que et sembla una eternitat, encara parla de les amanides i de la grandesa de l’escarola. El rei i tu encara no heu obert boca. Si no li pares els peus, haureu d’aguantar la xerrameca durant hores.

---

Si interromps el bard, fes clic aquí.
Si deixes que continuï el discurs, fes clic aquí.