Van tocar el timbre. El senyor Passacolls i la senyora Riumors de Vallbella s’esperaven a l’altra banda de la porta amb una ampolla de vi sota el braç. El marquès de Boirabaixa els va donar la benvinguda amb un somriure d’orella a orella i els va convidar a passar a la sala d’estar mentre els informava que el sopar ja gairebé estava a punt. A la televisió, les notícies de les vuit donaven a conèixer l’última llei aprovada d’urgència pel Comitè General, seguint la tònica habitual. En aquesta ocasió es prohibia la tinença de gossos al·legant una plaga de puces descontrolada. Tothom sabia, però, les veritables intencions del Comitè: els humans no podien rebaixar-se a compartir espai amb unes criatures tan vulgars. De cap manera.
—Senyors, el sopar ja és a taula —va anunciar el majordom.
El marquès de Boirabaixa va escortar els convidats fins al menjador. Una estança amb un aire victorià i presumptuós que, malgrat tot, esdevenia d’allò més acollidora amb la llar de foc encesa. L’àpat va començar amb una sopa de cranc i vieires del nord amanides amb sal i pebre abans de passar a l’atracció principal: ànec mut amb salsa de porto.
—Molt bo, aquest ànec, senyor marquès —va començar el senyor Passacolls.
—Oh, és carn de primera qualitat —va assegurar el marquès—. Els animals són per a això: per menjar-se’ls. És el seu destí.
—El Comitè està avançant molt en aquest sentit, oi? —va afegir la senyora Riumors, lleugerament incòmoda.
—I tant —va continuar el marquès tot cofoi—. El Text Fundador ja ho diu: no ens podem deixar contaminar pel comportament dels animals. Si hi convisquéssim, encara ens acabaríem convertint en éssers no racionals com ells. No podem permetre que ens ensalvatgeixin i ens facin perdre la nostra valuosa intel·ligència.
—És clar que no —li va donar la raó la senyora Riumors.
—Vam començar per les mascotes poc corrents, perquè les masses no s’agitessin gaire. Les tortugues, les iguanes, els peixos aquells de colors… ja ho sabeu. Però ara hem de completar el procés per complaure el Duc. Gats, gossos, porcs vietnamites. I aviat serà el torn de les granges. Estem dissenyant un sistema de producció càrnia que no necessita contacte humà.
—Molt intel·ligent.
—Però, és clar, com tots els canvis importants en aquesta vida, sempre hi ha qui va a la seva i no ens vol fer cas.
La senyora Riumors de Vallbella va començar a posar-se nerviosa. Va notar que li suava el front.
—Maleïts dissidents —va continuar el marquès de Boirabaixa—, no els està bé res! Però estem tranquils. Tenim un pla per eliminar-los a tots.
Al marquès se li va dibuixar un somriure trapella. Es va aixecar de la taula i va picar de mans. Seguidament dos homes uniformats de l’Agència Estatal de Correcció van entrar a l’estança i van engrapar pels braços la senyora Riumors.
—Però què és això, senyor marquès? —va defensar-se, indignada.
—Ai, senyora Riumors de Vallbella! L’hem descobert —el somriure es mantenia—. El desafiament al sistema es paga molt car. He ordenat a un equip de l’Agència que s’infiltrés al vostre domicili. I segur que no us imagineu què han trobat a l’armariet del rebost, amagat entre els pots de llenties… Un gos! Un llefiscós, pelut i pudent chihuahua!
—No! Deixeu que m’expliqui, no és el que sembla!
—Calleu! Ara rebreu el que us mereixeu. Emporteu-vos-la!
—Miserable fastigós, em venjaré de vosaltres i del vostre règim!
—Sí, segur que sí —va fer el marquès, burleta—. Espero que hagueu gaudit del sopar. Especialment de l’ànec… que no era ànec.
El marquès de Boirabaixa es va desfer en una sonora rialla mentre la senyora Riumors desapareixia. Assegut altra vegada a la taula, i amb l’única companyia del senyor Passacolls, qui s’havia quedat garratibat i amb cara de circumstàncies, va ordenar que els portessin les postres.
Imatge de pixabay.com
