El franctirador analitzava l’ecosistema urbà a través de la mira telescòpica del seu fusell. Des d’aquell terrat controlava tota l’avinguda, que anava ben densa, com corresponia a un dilluns al matí. Va passar-se la llengua per la comissura dels llavis. Feia una xafogor terrible i no s’havia procurat cap ampolla d’aigua, decidit com sempre a fer la feina lleuger de material.
Tenia engaltat un executiu, tot mudat amb una corbata de ratlles horitzontals i amb mitja camisa mal col·locada que li sortia dels pantalons. Parlava nerviosament pel mòbil i gairebé li podia veure les gotes de suor que li queien del front. Uns metres més enllà, una noia sostenia una càmera compacta a un parell de pams de la cara i xerrava pels descosits mirant fixament l’objectiu. Devia fer vlogging, va pensar el franctirador. De tan concentrada que anava va topar de ple amb una senyora que caminava dificultosament amb l’ajut d’un bastó. Un bastó que va brandar ben amunt mentre tot seguit esbroncava, irritada, la jove.
Més cap al sud, el centre de la mira l’ocupava un gos gros, de pelatge fosc, probablement un labrador. Només probablement, perquè el franctirador no hi entenia un borrall, de races. No havia disparat mai a cap quisso, pensava. Seria massa cruel, pobres animals. Una mica més a la dreta, un paio discutia amb un agent de trànsit que li acabava de posar una multa per aparcar on no tocava. No es podia estacionar en tota l’avinguda perquè estava a punt de passar la comitiva del president de la República del Tanavès, el país veí, que venia de visita oficial. Les sirenes policials ja se sentien: passaven primer dues motos i, a continuació, tres cotxes negres d’alta gamma. El senyor president anava al segon, segons la informació que li havien facilitat. Va concentrar-se en el fusell una altra vegada. Tenia apuntat el mandatari. No ho hauria de fer, va pensar. Seria una cosa molt lletja. Però és que el president també era lleig, com un pecat. A més, s’havia dedicat a ordenar deportacions massives d’immigrants i havia reformat la constitució del seu país tot completant un gir autoritari. Que s’ho mereixia, vaja. Ja estava decidit: va comptar fins a tres. Bang!
Tot es va tornar negre. Es van encendre els llums.
—Prou! S’ha acabat! Es pot saber què fas, Pous? —l’instructor havia entrat al simulador.
—És que trigaven molt a aparèixer els terroristes —va contestar mentre s’aixecava del terra i recollia el fusell.
—Però si era claríssim! Era l’amo del gos, collons! Que no l’has vist quan treia la metralladora?
—Perdó.
—Perdó? —va fer l’instructor, incrèdul— Com penses aprovar les oposicions si et carregues a qui has de protegir, tros d’incompetent? Imbècil!
—Au, Gómez, que no n’hi ha per tant, home. Ho repetim i ja està. I a veure si arregleu el sistema de ventilació, que m’estic fregint aquí dins.
—Em sembla que ja ho hem repetit prou. Des que hem començat t’has carregat el repartidor de pizzes, quatre taxistes, un manifestant ecologista i el ficus de la cafeteria!
—És que no m’agraden gens, els ficus. Són tan ordinaris… El simulador és molt realista, però… no sé, poseu-hi unes orquídies, o una mica de romaní, que fa molt bona olor…
—No se senten olors al simulador, Pous.
—Ah, sí, és veritat. I escolta’m, tu, les pràctiques en una situació real quan són?
Imatge de FreeImages.com/Keith M.
