Aquest reportatge forma part de la sèrie Quan a la Bisbal hi havia marxa, una adaptació del meu treball de recerca homònim. Tracta sobre diversos antics locals d’oci de la Bisbal d’Empordà: a continuació, el cafè i sala de ball Can Met.
Can Met, anomenat originàriament Cafè de les Delícies, era un cafè situat a l’avinguda de les Voltes que comptava, a més a més, amb una sala de ball, una sala de joc i dues sales de billar. No es recorda la data exacta d’obertura, que deu rondar al voltant del principi del segle XIX. Als inicis del segle XX, el propietari era Jaume Avellí. Joves de tota la comarca s’arribaven a la sala cada diumenge a la tarda per trepitjar la pista de ball. Aquesta estava il·luminada totalment per unes boles verdoses que penjaven del sostre, i l’envoltava una camarilla des d’on les mares observaven les joves. Els qui anaven als balls eren sobretot proletaris, joves de pagès, les minyones i les noies de les barriades. El cafè reunia bàsicament homes, alguns dels quals hi feien temps mentre esperaven que arribés l’autobús.
Façana del Cafè de les Delícies, el 1922. Als anys trenta s’hi incorporaria la característica marquesina de ferro forjat. / Imatge cedida.
Als anys trenta, el local va passar a les mans de Josep M. Payés, amb Benjamí Simon com a encarregat. Era llavors quan, en ocasions especials, els balls anaven introduïts per sardanes, que es ballaven al carrer amb un ull posat a les vies per poder-se arraconar quan arribés el Tren Petit. A partir del 1954, Ricardo Lloveras es va convertir en el propietari de l’establiment. Lloveras va comprar primer el cafè, i als anys seixanta, la sala de ball. Va ser llavors quan va fer oficial el nom de Can Met. A finals dels cinquanta, era un dels pocs llocs de la Bisbal amb un televisor.
A l’esquerra, programa del Día del Camarero, celebrat a Can Met el 1954, i a la dreta, una fotografia de l’escenari de la sala, aproximadament als anys vint. / Imatges cedides.
Però d’on ve la denominació popular del local? En un article a Los Sitios de Gerona, Ricardo Lloveras en narra l’origen. En un període desconegut de la història del negoci, la vídua que el regentava es va morir sense descendència el dia de la Festa Major. L’amo, que considerava que la Bisbal no podia quedar-se sense el tradicional ball de la Festa, va encarregar la gestió del local a dos carreters, un dels quals, molt conegut, era en Met. Es creu que “en Met” podria ser Jaume Avellí.
Un programa del 1926 anunciava que la sala comptava amb un “piano elèctric amb selecte repertori de peces de les més modernes, begudes gelades, orxata valenciana, licors de les millors marques i llet legítima de vaca disponible a totes hores”.
Anunci publicat al rotatiu L’Autonomista el 15 de desembre del 1931, sobre el traspàs de Can Met. A partir de llavors, Josep M. Payés succeïa Jaume Avellí.
Al calendari de Can Met hi figuraven diversos balls destacats, com el de la Puríssima, que servia per lluir vestits nous; el de Carnaval, amb disfresses, o el de Cinquagesma, que començava a les deu del matí. A més, els gremis bisbalencs podien llogar la sala per celebrar-hi els seus actes.
Ja a la segona meitat del segle XX, la discoteca obria els caps de setmana a partir de les sis de la tarda i fins les deu de la nit. Lloveras remarcava que hi anava “molta joventut”, amb edats compreses majoritàriament entre els tretze i els quinze anys. Durant una temporada la sala va ser un bingo, que es posava en marxa quan acabava la sessió de discoteca. Ocasionalment s’acollien desfilades de models, gràcies a un bisbalenc modista.
Logotip de Can Met, dissenyat als anys seixanta. / Imatge cedida.
Albert Lladó, discjòquei de Can Met del 1968 al 1985, explicava que sovint es realitzaven inspeccions per controlar els discos que es reproduïen, tot comprovant que fossin fabricats a Espanya i que complissin amb els drets d’autor. Apuntava també que sovint, durant els controls, els inspectors li oferien discos que havien confiscat d’altres discoteques, i reconeixia que la major part de la música que sonava a Can Met era d’importació i es comprava a Perpinyà. Ell mateix relatava que el que sonava al local no se sentia a les ràdios espanyoles fins a sis mesos després. Ara bé, la discoteca també va acollir nombrosos concerts de diversos artistes. En destaquen Guillermina Motta, Mary Santpere, Los Diablos, Los Mustang, Tony Ronald, Núria Feliu o La Trinca.
Lladó comentava que la relació entre Can Met i el Long John, l’altra discoteca de la Bisbal, era molt positiva i que “hi havia bon rotllo”. Explicava que, en cas de problemes tècnics amb la música, l’amo del Long John solia sol·licitar la seva ajuda. Tant Ricardo Lloveras com els exdirectors del Long John entrevistats, però, reconeixien que existia competència.
L’1 de desembre del 1985 Can Met va tancar definitivament: el negoci no tenia continuïtat familiar. Ricardo Lloveras afegia que la seva invalidesa, sumada a un impost “que s’havia de pagar un tant per taula”, va portar-lo a plegar veles. El local es va traspassar a Maxor, que hi va obrir un supermercat al cap de poc. Els últims quatre anys, Can Met havia ofert els serveis de restaurant: “cada divendres, que hi havia arròs, venien tots els viatjants [del mercat setmanal] a Can Met a menjar-ne”.
