La setmana passada vaig assistir a la jornada Ètica i periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, un acte amb la participació de diversos professionals, com Rosa Maria Calaf, Magda Bandera o Aidan White. No escric aquesta entrada per parlar del contingut de la xerrada, però, sinó per fer una reflexió sobre l’ús de les llengües per part dels ponents.
Us poso en situació: la jornada va començar de bon matí amb una intervenció de la degana de la facultat, qui va deixar clar que es tractava d’un acte en què es parlaria tant en català com en castellà (tot seguit veurem en quina proporció): ella mateixa va combinar tots dos idiomes en el seu discurs inicial. Doncs bé, a part d’una intervenció bilingüe del primer ponent, les altres tres van ser totes en castellà. Seguidament Aidan White, periodista britànic, va fer la seva exposició en anglès. I al torn de tarda hi trobem el motiu d’aquest article. Començava una taula rodona en un ambient més distès. Els ponents —tots catalanoparlants— que al matí s’havien expressat en castellà ara van començar parlant en català, tot preguntant si tothom entenia aquesta llengua. Dues persones van deixar-se veure per demanar que “por favor” canviessin al castellà. Molt bé. No es va sentir cap paraula més en català. I a l’auditori hi havia prop de dues-centes persones més, que no havien demanat pas cap canvi.
M’agradaria que penséssiu sobre això. Sobre l’acte de subordinació lingüística a què es van sotmetre tots els professionals convidats. La llengua pròpia de Catalunya és el català, com ho és el danès a Dinamarca o el suec a Suècia. En qualsevol país normal, això es respecta. Però aquí ni els mateixos parlants ho fan.
Imatge de pixabay.com
Només dues persones de dues-centes van demanar canviar al castellà. Només dues. I tot l’auditori va canviar al castellà. L’exministre Wert estaria molt content. En qualsevol país del món seria inconcebible que es vulneressin els drets lingüístics del 99% dels assistents. Però aquí no ho és. Per què els drets d’un castellanoparlant són més importants que els d’un catalanoparlant? Per què no van continuar expressant-se en català en una universitat pública catalana en què la majoria d’assignatures s’imparteixen en aquesta llengua? Ah, és clar, és que esto es España y en español nos entendemos todos. Pobres, aquells dos assistents, que van veure com els queia el món a sobre quan una ponent es disposava a xerrar en aquest dialecte que només parlen quatre eixelebrats a casa seva. Si, al cap i a la fi, tots sabem castellà, no? Oi que l’entenem? Per què hauríem de preferir que se’ns parlés en català a casa nostra? Si és que som uns desconsiderats i uns mal educats: hem de parlar en castellà per respecte.
És molt fort el que va passar a l’auditori. I compte, que no pretenc assenyalar a ningú: el problema no rau tant en qui va queixar-se com en qui va fer el canvi d’idioma. Mireu: jo, si me’n vaig a estudiar a Dinamarca, no demanaré que em parlin en anglès per educació. Més aviat jo, per educació, aprendré danès i m’esforçaré a fer-lo servir. En la situació de subordinació lingüística en què vivim, s’ha assumit que sabent castellà n’hi ha prou per moure’s per Catalunya i que el català no cal aprendre’l. És clar, per què haig de voler aprendre català si tothom em canvia al castellà quan ho demano? Us adoneu que nosaltres mateixos hem interioritzat aquesta mentalitat? Us adoneu que aquest fenomen no passa a cap país normal del món? Malauradament, aquest pensament costa molt de canviar si no s’és un Estat, perquè tal com estem ara la mentalitat retrògrada i fins a cert punt totalitària d’alguns sectors de l’Estat espanyol és immutable.
Ah, i una última dada: quan l’Aidan White va fer la seva exposició en anglès ningú no es va queixar. Per què? Potser perquè el periodista va aclarir, d’entrada, que no sabia gaire castellà. O potser perquè l’anglès no és català.
