Crunchy Chunk

Va córrer esperitat cap al lavabo tan bon punt va haver baixat del cotxe. La garrafa de dos litres de suc de taronja que s’havia begut una estona abans, assedegat com una mala cosa, n’era culpable. Buidat el dipòsit li va venir gana i decidí donar una ullada a la botiga. Immediatament li cridà l’atenció una barreta de xocolata Crunchy Chunk, llaminer com era ell. Observà el preu: 2,70 euros. Prohibitiu. Inacceptable. Recordà les paraules del torracollons del seu company de feina, que dia sí dia també l’encoratjava a desafiar l’autoritat perquè el trobava massa d’ordre, i decidí que aquella ocasió s’ho valia. Furtaria la barreta en senyal de protesta. Que n’aprenguin, els minoristes, a posar preus!

Engrescat per la malifeta, s’embutxacà el producte discretament i féu encara un tomb entre les lleixes del local, fitant els articles com qui no sap què comprar. Per a dotar el teatre d’autenticitat, agafà una de les llaunes de Coca-Cola, en mirà l’etiquetatge girant-la per tots costats i la retornà a la nevera, amb cara de decepció. Quan cregué que havia passat un temps prudencial que el deslliuraria de tota sospita, sortí a l’aparcament amb les mans a les butxaques sense passar per caixa. Cercà una cantonada ombrívola fora de mirades indiscretes i engolí la barreta Crunchy Chunk amb avidesa, com en aquells concursos de veure qui es menja més frankfurts en menys temps, que semblen tots màquines deglutores. D’acord amb el paper de desafiador de l’ordre i la llei, no podia pas llençar l’embolcall de la barreta a la paperera. No, l’havia de deixar a terra, com els brètols grafitaires. Sí, això mateix. I què més fan, els vàndals? Escupen. Escupen molt fort, amb uns sons guturals clarament audibles. Ho provà. Quedà una bona marca a terra. Els desafiadors de l’ordre també s’adrecen als desconeguts amb mala educació. Aturà un viatger que tornava al cotxe:

—Éh, tu! Imbècil!

—Tu a qui li dius imbècil, tarat de merda? —respongué l’interpel·lat, tot mostrant una navalla que duia lligada a la cintura.

La visió de l’arma blanca l’estremí momentàniament, però ara no podia fer-se enrere i engegar a rodar la coherència narrativa del seu personatge. Va pensar una rèplica pròpia d’un bergant:

—Menja’m els ous, desgraciat! —i escopí amb ganes, tal com havia assajat feia un moment.

La fredor del ganivet perforant-li l’estómac el sorprengué preparant un segon esput. El desconegut li clavà unes quantes estocades, foll de ràbia, fins que quedà com un colador, la sang brollant amb ganes i deixant un toll lluent sobre l’asfalt. Jeia arraulit a terra, veient com l’agressor s’allunyava, indiferent. «El personatge!», pensà, «He de mantenir el personatge!», i aconseguí reunir prou forces per dir:

—No saps amb qui has topat, nano! Calça’t, que t’enviaré els sicaris!

Llavors recordà que no tenia ni cinc i que no en podria pagar cap.

Crunchy Chunk

Bloguer i narrador

Estratègia comercial

Bon profit

Comprar

Peu de pàgina