—Alça, quin cistell!
Bolets variats, sobretot pinetells, l’omplien fins a dalt. Com sempre que em veia arribar d’una bona cacera, no va poder evitar aquella exclamació de falsa sorpresa. Des de l’alba que havia estat pentinant tots els racons del bosc. Em va preguntar si els tastaríem per dinar. Feia molt que no menjàvem un bon fricandó, ara que hi pensava. Gairebé un any. Hi havia vedella al congelador, o sigui que era una opció viable.
—Iu, treu-me una ceba i dues tomates.
Just vint segons després, l’Iu tornava del rebost amb les mans buides.
—Kiwis, patates, pastanagues, taronges… Llimones i tot, hi havia! Mecàsum dena, de cebes i tomates no en queden pas!
No podia ser, doncs; ens havíem d’empescar una altra cosa. Ostres, jo que m’havia fet il·lusions… Potser si donava una ullada a la nevera…
—Què et sembla una truita, Iu?
Ràpidament vaig batre quatre ous, que se’ns feia tard. Següent pas: netejar els bolets i tallar-los. Tenia a mà la sal, n’hi vaig posar un bon pessic. Un toc de pebre per acabar, i cap a la paella. Vaig acabar de parar la taula mentre els ous quallaven, i em va venir set tot de sobte. Whisky, que bé que me n’entraria un bon got… Xof, va fer la truita quan la vaig voler girar amb un cop de canell. Yakisoba, hauríem d’haver fet, que amb un toc de micro no hi ha risc de vessar-lo! Zelosament vaig obrir l’armari i en vaig bastar un pot.
