El senyor Clots seia impacient en un discret racó del bar. Movia frenèticament la cama dreta amunt i avall mentre prenia un cafè amb gel i fullejava el diari, esforçant-se per dissimular. En el seu intent de passar desapercebut, s’havia equipat amb un barret i unes ulleres de sol, tot i que d’aquesta manera més aviat aconseguia l’efecte contrari. Va mirar el rellotge: les vuit i cinc. Just llavors arribava la senyora Fosses, que va seure davant seu, a la mateixa taula.
—Tens el material? —va inquirir l’home.
La senyora Fosses va treure un sobre de color merda d’oca de la bossa i el va deixar sobre la taula.
—Aquí hi és tot. Tal com em vas demanar —va respondre.
—Perfecte. Ja et faré arribar la compensació que vàrem acordar.
—Per cert —afegí la dona—, hauries de saber que he hagut de recórrer a mètodes poc ortodoxos.
—Ah, sí? Quins? —se li dibuixava un somriure trapella.
—Extorsió.
—Extorsió? —se li notava la curiositat en el to de veu.
—Sí: extorsió, amenaces, coaccions. Res de l’altre món, ja ho saps. És que quan es resisteixen cal deixar-los clar amb qui estan parlant —se li escapava una rialla.
—Però vam dir que jugaríem net.
—Escolta, no siguis desagraït, que prou problemes he tingut. Agafa el sobre i calla.
El senyor Clots va buidar-ne el contingut sobre la taula. Les fotografies recollides per la senyora Fosses el van indignar.
—És lamentable —va fer l’home, en senyal de desaprovació.
—I tant que sí. Esgarrifós. —va donar-li la raó.
—I antihigiènic. Això viola unes quantes normes del reglament de sanitat.
La col·lecció d’instantànies enxampava in fraganti el cuiner de la competència recollint uns trossos de vedella estofada del terra i tornant-los a dipositar dins de la cassola.
—Amb això n’hi ha prou per enfonsar-li el negoci a aquell llepaculs —va dir el senyor Clots—. Ja sabia jo que en aquell restaurant hi havia alguna cosa que feia pudor de socarrim. Estic impacient per veure els titulars de la premsa sensacionalista: “El secret d’una estrella Michelin: refregar el menjar per terra”, ha ha! Tindran molts de clics al Twitter!
—No pot ser que llocs així continuïn oberts.
—Molta raó. Estic ben fart de la seva contraprogramació i el seu show cooking! Em roba tots els clients! Què s’ha cregut, flamejant creps i preparant sushi en directe fins a altes hores de la nit! És inacceptable!
—És clar. Però tu també podries haver potenciat el vostre carro de postres farcint-lo de més pastissos.
—No, això no és efectiu. El que funciona és carregar-se’ls a tots! Ja saps com treballo, jo. No és pas la primera vegada que la fem, una cosa com aquesta.
—Ves, no cal que t’enfadis, només feia un suggeriment.
—En qualsevol cas, ara toca filtrar aquestes fotos. Ja friso per veure com li precinten el local! Ha ha!
—Sí, i jo friso perquè em paguis el que em deus. Aquesta vegada he d’apujar els honoraris, que va de poc que no em descobreixen.
—Tot arribarà, tranquil·la. Ara hem d’estar a l’aguait. Acaba d’obrir un restaurant de cuina tailandesa que podria ser una amenaça. Hem de pensar com ens el traurem de sobre. En aquest barri només hi ha lloc per a un establiment, i és per al meu!
El senyor Clots es va aixecar, amb l’adrenalina que li corria per les venes de l’emoció, i va sortir del bar, deixant la senyora Fosses a la taula amb el compte per pagar. Quan va arribar al seu restaurant, una llarga filera de gent, que feia la volta a la cantonada, s’esperava per entrar. Un admirador el va reconèixer i li va demanar una selfie. Va continuar fins a la cuina, es va col·locar el davantal i, amb un somriure trapella i malvat a la vegada, va advertir el personal:
—Colliu aquests cigrons de terra, home! No hi som pas per malgastar el menjar! Foteu-los al plat una altra vegada i cap a taula!
