La gorra

El sol destaca enmig del cel blau i il·lumina la superfície terrestre un matí de diumenge. L’olivera centenària presideix el centre de la plaça. L’acompanyen els habituals coloms, ocupats amb la recerca d’engrunes de pa. Una pilota topa amb un banc ocupat per un home d’aspecte àrid. Aquest llança una mirada amenaçadora al nen que ha gosat entorpir-li la tranquil·litat.

Es poden observar molts fenòmens des de la terrassa del bar. Decideixo demanar un granissat per a fer passar la calor. Em trec la gorra i la deixo reposar sobre la taula. El temps transcorre sense adonar-me’n. I és que, d’una manera o altra, m’he distret i ja fa dues hores que m’he assegut a la cadira. Quan m’adono d’això ja és massa tard. Avui tenia convidats a casa a l’hora de dinar. I dic tenia perquè es deuen haver trobat la porta tancada. Començo a córrer com un coet. Malviatge. M’he deixat la gorra al bar. Recular, ara que ja vaig per la meitat del camí, em costarà car. Però el fet s’ho val: no puc oblidar-me així com així de la gorra que vaig comprar durant les meves vacances al Carib. Ara, si hagués sabut el resultat de la meva marxa enrere hagués continuat el meu camí. Perquè al bar no hi ha ni rastre d’allò que busco.

Faig una ràpida ullada als voltants de la plaça, i els meus ulls enfoquen un colom situat a dalt de l’olivera. La bèstia sosté la meva gorra amb el seu bec. Una oportunitat així no la puc desaprofitar. M’és igual el que pensin els altres, jo m’enfilo a l’arbre. La distància s’escurça. Allargo el braç. I l’ocell s’escapa fent ús de les seves ales.

Reprenc el camí que havia deixat a mitges, decebut i resignat. Arribo a casa. La porta ha estat forçada. Les sales han estat regirades i les calaixeres, obertes, a més de buidades. Els convidats arriben amb cara de circumstàncies. Jo m’encongeixo d’espatlles. Avui no és el meu dia.

Imatge de pixabay.com

Bloguer i narrador

Productes de neteja

Jornada laboral

Comprar

Llet en un got

Un càstig terrible

Peu de pàgina