Marejant la perdiu

—Quan us avisi entrem.
—D’acord. Estem a punt.
—Patàmfia, tu entraràs per la dreta.
—Entesos.
—Som-hi. Tres. Dos. Un. Ara!
—Aquí no hi ha ningú. I aquest silenci és molt inquietant…
—Vejam aquesta habitació. Patàmfia, a la dreta.
—Una altra vegada? I no podríem variar algun dia? Sempre em toca entrar pel mateix costat!
—Ara no és el moment de discutir això. Prepara’t. Tres. Dos. Un. Ja!
—Policia!
—Tothom quiet! Mans enlaire!
—Oh, havíeu d’arribar justament ara, que començava la part més divertida?
—Calli i aparti’s d’aquest cadàver! Deixi estar el ganivet!
—Podríeu deixar-me acabar, no? És que no m’agrada que em tallin el rotllo.
—Faci el favor de llençar el ganivet!
—És que no m’heu entès? Vull acabar la feina, collons!
—Et rebentaré el cervell si goses acabar la feina!
—Patàmfia, abaixa el subfusell!
—No és culpa meva que aquest energumen tingui ganes de tocar-me els pebrots!
—Però què fa, tros de soca! Que no estava prou mort aquest pobre home?
—Ara sí que ja he acabat. Us l’he deixat ben degollat, així tindreu més feina quan el recolliu.
—Vull veure les seves mans al cap! I deixi el ganivet!
—Però dona, no veus que si em poso les mans al cap m’embrutiré els cabells de sang?
—Maleït psicòpata!
—És que ahir vaig anar a la perruqueria, sabeu? Volia estar en condicions per la meva actuació d’avui, i no m’agradaria esguerrar-me el pentinat de bell antuvi!
—Mira, però si fa servir cultismes i tot! Quin assassí més versat!
—Patàmfia, en lloc de fer broma podries emmanillar-lo, no trobes?
—Oh, i penseu posar-me aquesta mena de braçalets? Necessiteu modernitzar-vos, eh. L’alumini ja no es porta.
—Si continua parlant m’asseguraré que la seva estada a la garjola sigui ben llarga!
—Ostres, quin geni! Suposo que deus mantenir els teus agents a ratlla, no, senyoreta?
—Eh, que jo em sé espavilar sol!
—Tu? Espavilar-te sol? Sí, home! Però si sóc jo la que t’ho ha de dir tot sempre!
—Això és mentida! Jo porto la iniciativa… a vegades!
—Patàmfia, no fotem. No vols dissenyar mai les tàctiques quan t’ho demano. Sempre ho haig de fer tot jo!
—Eh, parelleta! No m’havíeu d’emmanillar? És que no esteu per la feina? Quina colla de professionals! No vull deixar-me arrestar per uns ineptes com aquests! Porteu-me uns agents de més categoria!
—Això no és una pel·lícula i tampoc som els SWAT, entesos?
—És clar, ara arregla-ho… Si és que aquests del GEI n’heu d’aprendre molt, dels americans! Una vegada, quan estava delinquint als Estats Units, els SWAT em van injectar mitja dotzena de bales! Això sí que és emocionant! Adrenalina pura!
—Però quin psicòpata ens ha tocat!?
—”Psicòpata”? Els SWAT saben insultar millor! Si haguéssiu vist el que em deien… Tan bon punt em veien ja xisclaven “Leave that fucking gun on the ground! You idiot! Criminal! Ectoplasm!“. D’això se’n diu treballar amb classe!
—La qüestió és que aquí treballem diferent.
—Sí, ja ho veig, ja!
—Tinc els pebrots que m’exploten, ja! Fòssil, emmanilla’l tu, que no fots mai res! Sempre et quedes en un racó esperant que acabem la feina! No sé per què et van deixar entrar al cos!
—No m’insulteu, si us plau…
—Oh! I a sobre deixeu que m’emmanilli el becari! Quins palanganes que esteu fets!
—Ha, ha, ha! Els funcionaris de la presó estaran ben entretinguts amb aquest! Ja tinc ganes de veure’ls la cara!
—Va, som-hi, que el cotxe ens espera a fora. Patàmfia, vigila les proves.
—Malviatge! Sempre m’ha de tocar la feina bruta!
—Ha! Ja som dos! Però… eh que és agradable quedar tot impregnat de glòbuls vermells, i sentir com el plasma sanguini et degota dels dits?
—Calla i entra al cotxe, home! Engegueu la sirena i posem-nos en marxa!

Imatge de pixabay.com

Bloguer i narrador

Un Nadal blanc

Ànec rostit

Ànec per sopar

Un descuit

Peu de pàgina