L’entrecot queia suaument sobre les graelles. L’escalfor del caliu penetrava en la peça de carn i li atorgava un sabor inigualable. Una fina columna de fum feia acte de presència i s’acabava dissolent en l’aire. El perfum que inundava la cuina era el característic de les brases. El xef Esbòndiga deixà durant un instant els seus quefers per aturar-se davant de la barbacoa i olorar la menja que s’estava coent. Aprofità per donar-li la volta.
La cuina anava atrafegada, un fet habitual les nits de dissabte. Un seguici de plats sortien en direcció al menjador cada vegada que s’obria la porta. Els cuiners es concentraven a tallar les verdures, salpebrar el peix o lligar la salsa. El nombrós personal treballava coordinat i amb una precisió admirable. El novell aprenent provocà un gran terrabastall en relliscar-li de les mans un cassó que estava ensabonant. Es disculpà ràpidament i prengué el pal de fregar per tal d’eixugar el bassal d’aigua que reposava a la superfície de la sala.
La cambrera entrà amb posat ferm a la cuina anunciant les freqüents felicitacions dels satisfets clients al xef, però avui portava una novetat. Entregà a l’Esbòndiga una carta que acabava d’arribar. El remitent era el Ministeri de Sanitat, i el document informava de la visita d’un inspector el 28 de juliol.
—28 de juliol? Això és dilluns —confirmà el xef.
—Doncs demà, diumenge, hauríem de preparar-ho tot aprofitant que tanquem —suggerí el segon de cuina.
—Hmm… No crec que sigui necessari. Ho tenim tot en ordre i no hauria d’haver-hi cap problema. A més, no és bo capficar-s’hi gaire. Ja sabem que els inspectors de sanitat són uns tiquis-miquis, i contra això poca cosa podem fer-hi.
—Bé, si tu ho veus millor així demà no tocarem res, doncs —afegí el segon.
El nombre de plats que entraven i sortien disminuïa gradualment, igual que la intensitat del servei i la moguda de personal. El xef Esbòndiga s’acomiadà del seu segon tot recordant-li que ho deixés tot ben tancat i barrat quan sortís, com feia sempre.
Poc després, el segon tancà els llums i agafà el seu telèfon mòbil, que no es resistí a consultar mentre sortia de la cuina i trepitjava l’humit carrer nocturn. Quan hagué contestat un missatge s’adonà que s’havia deixat la porta entreoberta. Renegà per dins i es llançà quatre improperis mentre reculava i passava la clau. Entrà al cotxe, encengué la ràdio per inundar les seves orelles dels últims èxits de música electrònica i enfilà el rumb cap a casa seva.
Dilluns a les set del matí el xef Esbòndiga fou el primer d’arribar al restaurant. En obrir la porta de la cuina es trobà amb una horrorosa sorpresa. El rentaplats estava obert. La vaixella, esmicolada. El cubell de les escombraries jeia trabocat al terra, amb els aliments de l’últim servei en procés de descomposició i escampats arreu de la sala. Tot el mobiliari de la cuina estava tacat i amb ratllades abundants, i l’aixeta rajava enèrgicament sense aturador, provocant un mullader d’aquells que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Un rotweiler sortí esperitat de la cuina, delatant-se com a autor del crim i abraonant-se sobre el xef Esbòndiga, que patí algunes rascades. Després d’aquesta violenta agressió, l’animal fugí corrents i desaparegué en tombar la cantonada. El xef no es creia el que veia. La ràbia, la frustració i la impotència recorrien les seves venes. Llançà un furiós crit en l’aire abans que li comencessin a caure les llàgrimes. S’aixecà del terra i entrà a la cuina. Se li acudí fer un cop d’ull al menjador, i llavors es penedí de la seva decisió.
La Cova Fosca s’havia convertit en el millor restaurant del món, una distinció que havia costat molt d’aconseguir i de la qual el xef Esbòndiga s’enorgullia. Però ara veia que tots els seus esforços se n’havien anat en orris. El seu somni s’havia acabat. La seva passió havia estat aniquilada gràcies a un descuit del seu segon, que havia permès l’entrada d’un gos a la cuina mentre estava comprovant els últims missatges rebuts al mòbil. La desesperació era enorme.
El xef retornà al seu cotxe i es dirigí cap a la costa. Uns quilòmetres més enllà, la carretera feia una corba. Però l’Esbòndiga preferia seguir recte, on s’acabava el penya-segat que deixava pas al profund mar. Premé l’accelerador amb els ulls vermells i negats que li dificultaven la visió de la sortida del Sol. L’última que presenciava.
 |
| Imatge de pixabay.com |
