L’home de bigoti esgrogueït que menjava com una llima sorda va aixecar-se sobtadament de la cadira, va emetre uns breus sons d’ofec i va caure inert a terra. Mentre els altres clients de la cafeteria continuaven immersos en els seus dinars, els companys de taula de la golafre víctima van deixar les forquilles per a veure què li havia passat.
—No us hi acosteu! —va fer una veu que semblava saber de què parlava.
Al lloc dels fets s’hi havia arribat un jove estudiant que encara tenia una cullerada de macarrons a la boca, a mig mastegar, de tan engrescat que estava per la situació.
—I tu qui ets? —va preguntar un dels companys de taula.
—Xavier Tosc, estudiant de Criminologia. Aparteu-vos un moment, si us plau.
En Xavier va comprovar que, efectivament, l’home del bigoti no respirava. Després d’haver llegit tanta novel·la negra i vist tantes sèries, no s’aguantava de l’emoció ara que tenia al davant el seu primer cas.
—Val més que truqueu a la policia —els recomanà.
—I una ambulància? —va continuar el company—. Una ambulància també, no? I hauríem de provar de reanimar-lo, no us sembla?
—No serviria de res. Aquest home és ben mort. És més: segurament l’han assassinat.
—Però… però… —protestà el mateix d’abans—. Com ho pots saber, això?
—La boca li fa olor d’ametlles amargues, característica del cianur. Una substància que rarament algú es prendria voluntàriament amb el dinar.
L’investigador Castells observà l’escena del crim, amb la cafeteria de la universitat ja buida però el cadàver encara estès a terra. La víctima era el professor Ednut Ortiga, del departament de Biologia Molecular. Cinquanta anys llargs i amb una trajectòria professional més aviat discreta. Les seves classes eren soporíferes, però no feia exàmens i aprovar era molt assequible, motiu pel qual no rebia queixes dels alumnes.
—Un tros de pa, sembla —pensava en veu alta l’investigador Castells—. I tu dius que aquests tres senyors hi compartien taula per dinar? —va fer, girant-se cap a en Xavier, que no s’aguantava l’excitació de veure treballar la policia.
—Sí senyor —va respondre tot cofoi.
Els individus en qüestió eren la professora Ventós, del mateix departament que la víctima però ben bé vint anys més jove; la doctora Gargamella, de l’àrea de Logopèdia, una eminència en el seu àmbit a només tres mesos de la jubilació, i finalment el senyor Valls, administratiu a la Facultat de Ciències i qui havia atabalat amb dubtes i preguntes en Xavier una estona abans.
—Me sap molt de greu aixòs del professor Ortiga, però mos haurem de quedar gaire estona? Jo tinc classe a les quatre —intervingué la doctora Gargamella.
—Em temo que no us en podreu anar fins que aclarim una mica les coses —va dir en Castells—. Si les anàlisis confirmen que la mort ha estat per cianur potàssic, tal com diu aquest xicot d’aquí —tothom desvià la mirada cap a en Xavier—, vosaltres sou els principals sospitosos perquè sèieu a la mateixa taula i podríeu haver-li abocat verí al menjar o en algun dels coberts, per exemple.
—Un moment, però què és això? Ara ens acuseu d’assassinat? —protestà el senyor Valls, l’administratiu.
—A mi deixeu-me anar, que no he posat verí enlloc! Ni al tovalló ni enlloc! —intervingué la professora Ventós.
En Xavier notà una sensació estranya. Li semblava que podria arribar a deduir qui era el culpable. Mentre repassava l’escena del crim amb la mirada, l’investigador Castells ordenà que escorcollessin els tres sospitosos. I resultà que al senyor Valls li van trobar un pot a la butxaca dels pantalons, amb l’etiqueta on es llegia clarament “Cianur Potàssic”.
—Mare de Déu! —exclamà, sorprès—. Però si això no és meu!
—I per què ho dúieu a sobre, doncs? —preguntà en Castells.
Abans que el sospitós pogués defensar-se, la Policia Científica arribà amb els resultats preliminars de l’anàlisi de la saliva de la víctima, així com de tot el menjar i estris que hi havia a la taula. I confirmaven que la mort havia estat per la ingesta de cianur, del qual també se n’havien trobat restes a la forquilla i al ganivet i, en gran quantitat, al tovalló del malaurat professor Ortiga. Per a acabar de completar els perfils, l’investigador Castells va demanar als sospitosos quina relació tenien amb la víctima.
—Ai, doncs lo professor Ortiga era un gran company —començà la doctora Gargamella, la senyora a qui tot just faltaven uns mesos per a retirar-se—. No puc pas dir que fos gaire xerraire, però compartíem l’afició a l’ornitologia. Un dia vàrem ‘nar al Delta a vore los flamencs. Si l’haiguéreu vist, que alegre que estava! Més content que un gínjol, tu! I jo vai preparar uns entrepans de llengonissa que mos vàrem llepar los dits, perquè…
—Sí, gràcies, senyora Gargamella. Senyora Ventós, vós quina relació hi teníeu?
—Compartíem departament, i prou.
—I prou? Llavors per què sèieu a la mateixa taula? —intervingué estranyat en Xavier.
—I aquest què hi fa, aquí? —protestà la Ventós—. I què s’ha cregut fent aquestes preguntes!
—De fet —digué en Castells— és molt interessant el que diu. Per què compartíeu taula?
—Per res, només és que hem coincidit avui per casualitat.
—Nena, no menteixis a la policia, que és molt lleig —digué la doctora Gargamella—. Últimament t’havies queixat que te tocava el botet tot lo dia i no te deixava trebaiar, oi que sí?
—Oh, això no era res, no té cap importància. No en té, oi, senyor inspector?
—Investigador.
—Com?
—Sóc investigador, no inspector. Aquí això dels càrrecs va diferent, no és pas com als Estats Units. Els nostres inspectors van uniformats, i fan altres tasques. Jo, ja ho veieu, vaig de paisà. Però això no ve al cas, ara, que em distraieu. Vejam, senyor Valls, només falteu vós.
—Doncs amb el professor Ortiga ens vèiem cada matí. Sempre passava per les oficines a saludar. Pobre home, ja no en queden de tan simpàtics com ell!
—Sí, molt simpàtic però què feies amb un pot de cianur a la butxaca? Assassí! —esclatà la professora Ventós.
—I tu què? Si t’assetjava contínuament tenies un bon mòbil per matar-lo! Sàdica! —contraatacà.
—Calmeu-vos tots, si us plau, que acabarem abans si hi ha pau —digué l’investigador.
—Senyor Castells, ja he trobat el culpable —interrompé en Xavier—. Ja sé qui és l’assassí!
I vosaltres, també sabeu qui ha mort el professor Ednut Ortiga, fent servir cianur potàssic? Penseu-vos-ho bé, repasseu la informació que coneixem i el fitxer del cas, i llavors continueu llegint per a saber com acaba la història.
—Ah, ara aquest jove ens il·luminarà amb la veritat? —féu en Valls, burleta—. Què has dit que estudiaves?
—Criminologia.
—Quin curs?
—Primer.
—Au, va! —exclamà, incrèdul—. Un d’aquests que perquè estudia el que estudia ja es pensa que pot fer de detectiu! Que Déu ens agafi confessats! Senyor investigador, ja li deixeu fer, això?
—Doncs mireu —hi ficà cullerada en Castells—, jo ja he tret les meves conclusions, però crec que no farà cap mal que aquest xicot hi digui la seva. No sempre ens trobem algú tan disposat a donar un cop de mà.
—Gràcies, senyor investigador —digué en Xavier—. Senyor Valls, podeu estar tranquil, que no sou pas l’assassí. Ben al contrari, el culpable és algú que volia encolomar-vos el mort i que us ha posat el cianur a la butxaca quan estàveu distret.
En Valls respirà alleujat.
—L’assassí —continuà— és algú que s’ha delatat ja fa estona. Sou vós, professora Ventós!
—I ara! De cap manera! —es defensà—. Que en tens proves? No, eh! Res de res!
—Sabem per les anàlisis que on s’ha trobat més concentració de verí és al tovalló, per tant és on probablement l’heu abocat inicialment, i llavors, quan la víctima s’ha netejat hi ha entrat en contacte. El més interessant de tot, però, és que quan el senyor investigador us ha dit que éreu tots tres sospitosos d’assassinat, vós heu assegurat que no havíeu posat verí al tovalló, quan ningú no sabia encara que n’hi havia, de verí, al tovalló.
—Ben vist —apuntà en Castells—. Però això no és cap prova concloent.
—No, però concloents sí que ho seran les empremtes que trobareu al pot de cianur i les més que probables restes de verí que us deuen haver quedat a les mans o a la roba, professora Ventós.
—De fet —interrompé en Castells—, les vostres empremtes són al tovalló de la víctima, senyora. Ja li explicareu al jutge com hi han anat a parar.
—Que us dic que jo no he matat aquest fill de puta! —esclatà.
—Ah, ara és un fill de puta? —digué en Castells.
La professora Ventós no aguantà més la pressió i les llàgrimes li començaren a lliscar galtes avall. Davant del jutge, i amb unes proves que l’acorralaven, admetria haver posat verí al tovalló del professor Ortiga perquè un dia havia entrat a sabotejar-li la classe i a deixar-la en evidència davant de tots els alumnes, cosa que el seu orgull no podia suportar. Amb la petició del fiscal de vint anys de presó, devastada, se n’anà fins al pont dels afores, s’omplí les butxaques de rocs i es llençà al riu.
D’altra banda, en Xavier rebé l’enhorabona per part de l’investigador Castells, qui li recomanà deixar de banda els jocs de detectius i li aconsellà, si tant li agradava aquesta feina, que fes les oposicions per a entrar al cos. En Xavier va dir que s’ho pensaria.
