Parant la fresca | L'apunt - Espai personal de creació literària i reflexió

Parant la fresca

Com cada vespre, la senyora Remei va disposar-se a parar la fresca a la vorera de davant de casa. Arrossegava la cadira de plàstic al llarg dels poc més de deu metres de llambordes que separaven el porxo del carrer: l’edat no li permetia fer gaire esforços i de passada treia de polleguera el senyor Ramon, el veí del costat, que no suportava la fressa dels sotracs i se li’n queixava cada dos per tres. De fet, en aquell precís moment l’estava observant a través de la finestra tot dirigint-li una mirada assassina. Ell que podia jeure tranquil·lament a dins de casa perquè tenia aire condicionat no s’estava de dir als altres com cony havien de moure les cadires. La senyora Remei li va tornar el gest amb un somriure entremaliat.

Ja al carrer, va plantar el seient i va treure la lectura de la setmana, Ves que no et caigui un gec d’hòsties, d’Antònia Ventura-Pla, mentre esperava que arribés la Carmeta. No aconseguia concentrar-se en la novel·la. Totes les fresses la distreien: una moto que passava corrents, un nen que xisclava… I tot badant, recordava un episodi de la seva infància, quan el poble era molt diferent. Més pròsper, podríem dir. Hi havia un petit tren que el travessava de punta a punta, compartint la via amb la carretera. Connectava amb les ciutats més grans del voltant i va ser un avenç molt esperat a la zona. Molt esperat també per a ella i la seva colla, que xalaven de valent imitant els sons de la locomotora amb unes trompetes de llauna que s’havien fabricat. Es feien un fart de riure veient com fugien esperitats els vells de la carretera, pensant-se que venia el tren. I més d’un carruatge havia trabucat allà mig, de resultes d’un cop de fuet donat en el moment equivocat. Llavors, quan el tren venia de veritat, s’hi repenjaven mentre estava en marxa, tenint al seu favor que allò era una carraca que no passava dels vint per hora, fins que el conductor els en feia fora a cops de bastó.

La Remei i la seva colla feien molts disbarats, prou que els coneixien al poble. Eren cinc, comptant-hi la Carmeta, la Joaquima, en Francisco i també el senyor Ramon —llavors encara no li deien senyor, per raons òbvies. En Ramon era un mala peça de cal Déu i, entre altres malifetes, es dedicava a aixecar les faldilles de totes les nenes que veia, també les de la colla —llavors ja era un miserable desgraciat i llefiscós. Quan la Remei se’n queixava a casa, llàgrimes avall, tot el que li deia la seva mare era:

—Tu no li facis cas, que el que vol és que t’enfadis!

Es va haver de limitar a resignar-se, per por que, si s’hi tornava d’alguna manera, l’hi caiguessin quatre calbots o algun altre càstig sever. La resta de la colla no hi donaven més importància, i les trapelleries van continuar uns anys més. De més grans, en Francisco se’n va anar a Barcelona a fer fortuna, i la resta es van quedar al poble. Com que totes vivien a tocar, els últims anys havien agafat el costum de parar la fresca els vespres d’estiu i fer petar la xerrada —el senyor Ramon no, estava vetat per unanimitat—, per a no perdre el vincle que els unia. Però l’edat s’havia endut la Joaquima no feia gaire i el grup s’havia reduït.

El so del mòbil va fer tornar al present la senyora Remei. Era el marit de la Carmeta. Havia passat de sobte. La seva estimada amiga s’havia mort. Va recollir la parada, no tenia sentit continuar esperant algú que no vindria. Va mirar el rellotge. Ja gairebé era l’hora, en qualsevol moment el porc del senyor Ramon encendria els fogons per a fer-se el sopar i valia més posar-se a cobert. No li havia costat gaire colar-se a casa seva i girar la clau del gas. Efectivament, al cap de poc, mentre la senyora Remei mirava les notícies escarxofada al sofà, es va sentir un fort estrèpit per tot el barri. Ella mateixa veia les flames, d’allà estant. No va poder evitar aixecar-se a engegar el ventilador. Feia molta calor.

Cadira a la fresca

Bloguer i narrador

Peu de pàgina