La llum del sol entrava a través de la persiana, indicant que la vigília de Nadal tot just començava. En Jaume no tenia ganes d’aixecar-se. Les lleganyes s’havien apoderat dels seus ulls i en dificultaven l’obertura. A més, la nit anterior s’havia quedat fins tard davant del televisor per veure el programa El Quart Mil·lenni, sobre fets paranormals, que en aquella ocasió investigava les xemeneies dels habitatges estatunidencs, sospitoses d’estar posseïdes per esperits que eixamplen el tub de maons perquè l’obesitat del Pare Noel no sigui un obstacle a l’hora de penetrar a l’interior de les cases.
Després de vèncer la mandra, en Jaume va aconseguir sortir del llit per, tot seguit, aixecar la persiana i contemplar el cel, un costum que havia adquirit recentment. Uns núvols grisos el presidien.
Arribant a la cuina va arreplegar el comandament a distància per informar-se mentre prenia una tassa de cafè amb llet. El titular del dia era inèdit: tempestes de neu arreu del país. Moltes carreteres estaven tallades i el subministrament elèctric s’havia interromput a la majoria de pobles.
En Jaume va treure el cap per la finestra per comprovar que començava a caure neu. Quan va tornar a dins, la casa ja no tenia llum. El que faltava. Se li havia complicat el dia en qüestió de minuts, i és que aquell vespre havia de preparar el sopar de la nit de Nadal perquè havia convidat la família sencera a casa. I, és clar, no els podia decebre, perquè n’hi havia que venien de molt lluny expressament per tastar l’estofat de vedella que en Jaume preparava tan bé. No podia ser que fessin el viatge en va, havia de trobar una solució per poder cuinar.
Se li va encendre la bombeta de seguida. Va obrir la porta del traster i va començar a regirar les prestatgeries, fins que va trobar el fogonet de càmping que buscava. No era com la seva placa d’inducció acabada d’instal·lar, però era millor que res. Només hi havia un problema: necessitava butà per fer funcionar l’aparell. Ell no estava abonat al gas, però a la seva veïna cada setmana li portaven una bombona a la porta de casa.
Es va calçar les sabatilles, es va equipar l’abric de pell sobre el pijama que encara portava posat i va obrir la porta principal. No va poder fer ni quatre passes que va patir una monumental relliscada que el va fer caure de cul. La neu començava a quedar presa al terra i en Jaume ja en patia els seus efectes. Després d’uns segons d’intens dolor va aconseguir aixecar-se per prémer el timbre.
—Bon dia, Jaume! —el va saludar alegrement la Maria.
—Hola… —va fer una pausa mentre es recuperava, encara, de la caiguda— Tu també estàs sense llum?
—Ai, sí, noi… —va respondre— Sort que avui no faig d’amfitriona, perquè ho tindria difícil… Aquest any és el meu cunyat qui hi posa la casa i no haig de preparar res! Quina sort, oi?
—Sí… No puc dir el mateix en el meu cas. Necessitaria que em deixessis butà per poder cuinar.
—Oh, i tant! Que t’has instal·lat una cuina de gas?
—No, però tinc un fogonet.
—Què dius ara! I amb això faràs el sopar? Espera’t un moment que et porto la bombona.
En Jaume va emplenar el fogonet de gas i es va disposar a cuinar. Les patates i la vedella es coïen molt lentament. La potència de l’aparell era limitada i feia poca flama. Mentrestant, les hores passaven i es començava a fer fosc. En Jaume va baixar fins al soterrani per agafar un bon grapat d’espelmes quan es va fixar en la finestra. Estava coberta de neu. Va girar el pany de la porta principal, però no s’obria. I llavors va témer el pitjor. I el pitjor va passar: havia tancat la porta del soterrani sense agafar la clau.
Amb les sortides bloquejades i l’única claror d’una espelma va posar-se a cridar perquè el sentissin i el traguessin de l’habitació. Però ningú no el sentia. El telèfon fix va sonar diverses vegades durant la tarda: eren els convidats, que estaven aïllats a casa seva per culpa de la tempesta i el trucaven per dir-li que no vindrien. Però en Jaume no ho sabia. El combustible de l’espelma s’acabava i la foscor inundava el soterrani. Només podia esperar que parés de nevar i la neu es fongués. Tanmateix, la tempesta seguia, sense aturador, deixant un Nadal blanc com pocs.
 |
| Imatge de pixabay.com |
