La setmana passada vaig assistir a la jornada Ètica i periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, un acte amb la participació de diversos professionals, com Rosa Maria Calaf, Magda Bandera o Aidan White. No escric aquesta entrada per parlar del contingut de la xerrada, però, sinó per fer una reflexió sobre l’ús de les llengües per part dels ponents.
Us poso en situació: la jornada va començar de bon matí amb una intervenció de la degana de la facultat, qui va deixar clar que es tractava d’un acte en què es parlaria tant en català com en castellà (tot seguit veurem en quina proporció): ella mateixa va combinar tots dos idiomes en el seu discurs inicial. Doncs bé, a part d’una intervenció bilingüe del primer ponent, les altres tres van ser totes en castellà. Seguidament Aidan White, periodista britànic, va fer la seva exposició en anglès. I al torn de tarda hi trobem el motiu d’aquest article. Començava una taula rodona en un ambient més distès. Els ponents —tots catalanoparlants— que al matí s’havien expressat en castellà ara van començar parlant en català, tot preguntant si tothom entenia aquesta llengua. Dues persones van deixar-se veure per demanar que «por favor» canviessin al castellà. Molt bé. No es va sentir cap paraula més en català. I a l’auditori hi havia prop de dues-centes persones més, que no havien demanat pas cap canvi.
M’agradaria que penséssiu sobre això. Sobre l’acte de subordinació lingüística a què es van sotmetre tots els professionals convidats. La llengua pròpia de Catalunya és el català, com ho és el danès a Dinamarca o el suec a Suècia. En qualsevol país normal, això es respecta. Però aquí ni els mateixos parlants ho fan.
Imatge de pixabay.com
Només dues persones de dues-centes van demanar canviar al castellà. Només dues. I tot l’auditori va canviar al castellà. L’exministre Wert estaria molt content. En qualsevol país del món seria inconcebible que es vulneressin els drets lingüístics del 99% dels assistents. Però aquí no ho és. Per què els drets d’un castellanoparlant són més importants que els d’un catalanoparlant? Per què no van continuar expressant-se en català en una universitat pública catalana en què la majoria d’assignatures s’imparteixen en aquesta llengua? Ah, és clar, és que esto es España y en español nos entendemos todos. Pobres, aquells dos assistents, que van veure com els queia el món a sobre quan una ponent es disposava a xerrar en aquest dialecte que només parlen quatre eixelebrats a casa seva. Si, al cap i a la fi, tots sabem castellà, no? Oi que l’entenem? Per què hauríem de preferir que se’ns parlés en català a casa nostra? Si és que som uns desconsiderats i uns mal educats: hem de parlar en castellà per respecte.
És molt fort el que va passar a l’auditori. I compte, que no pretenc assenyalar a ningú: el problema no rau tant en qui va queixar-se com en qui va fer el canvi d’idioma. Mireu: jo, si me’n vaig a estudiar a Dinamarca, no demanaré que em parlin en anglès per educació. Més aviat jo, per educació, aprendré danès i m’esforçaré a fer-lo servir. En la situació de subordinació lingüística en què vivim, s’ha assumit que sabent castellà n’hi ha prou per moure’s per Catalunya i que el català no cal aprendre’l. És clar, per què haig de voler aprendre català si tothom em canvia al castellà quan ho demano? Us adoneu que nosaltres mateixos hem interioritzat aquesta mentalitat? Us adoneu que aquest fenomen no passa a cap país normal del món? Malauradament, aquest pensament costa molt de canviar si no s’és un Estat, perquè tal com estem ara la mentalitat retrògrada i fins a cert punt totalitària d’alguns sectors de l’Estat espanyol és immutable.
Ah, i una última dada: quan l’Aidan White va fer la seva exposició en anglès ningú no es va queixar. Per què? Potser perquè el periodista va aclarir, d’entrada, que no sabia gaire castellà. O potser perquè l’anglès no és català.
7 respostes a «Així ens entenem tots»
•
Catalunya és una nació bilingüe, es veritat que la llengua originaria era el català pero com ja saps tot canvia res es queda igual, i la realitat d'ara es que Catalunya es un pais bilingüe i fins y tot en alguns llocs trilingüe sense oblidar l'aranès. Ara hem d'acceptar la nova cultura del país sense ofrendre a cap persona parli la llengua que parli. Un 65% de catalans tenen de llengua materna el castellà cosa q no vol dir q no utilitzen el català, són dades del Idescat.
•
Que Catalunya sigui bilingüe no treu que la seva llengua pròpia sigui el català. "Acceptar" el bilingüisme no vol dir renunciar a parlar en català. Amb el que comentes de no ofendre ningú, què vols dir? Que hem de canviar de llengua "per educació"? Si és el que critico a l'article!
Salut.
•
Amb el respecte vull dir q no tenim que obligar a la gent a parlar una llengua la qual no té per costum utilitzar. Com saps hi ha gent que s'expressa millor en català, com jo o tu mateix, però hi ha altres que prefereixen castellà perquè és la llengua amb la qual s'expressen i transmeten emocions més fàcilment. Tot i així si tu als castellans parlants els parles en català t'entenen perfectament. Es per aquesta raó que defenso una Catalunya bilingüe on ens puguem comunicar en tots dos idiomes sense importar que un es comuniqui en català i l'altre en castellà. No imposar una llengua per sobre de l'altre, o et consideres com un d'aquests barbars que volen "españolizar a los niños catalanes", segons el teu article puc treure que tu vols "catalanitzar als castellans parlants". No siguis com el ministre Wert.
•
Tot això desde el respecte i una critica constructiva. Bona tarda.
•
En cap cas vull catalanitzar els castellanoparlants. El meu article parteix d'una situació molt concreta: unes persones, professionals de la comunicació, que saben parlar català, decideixen expressar-se en castellà després que algú es queixi. Per tant, la meva crítica és cap aquells que, sabent parlar català o fins i tot tenint el català com a llengua habitual, canvien al castellà "per educació" i perquè tothom els entengui, cosa que, segons el que dius, no té sentit, perquè en paraules teves "si tu als castellans parlants els parles en català t'entenen perfectament".
No podem obligar ningú a parlar una llengua determinada, hi estic d'acord: hom és lliure de no aprendre català, si no vol.
Vull deixar clar aquest punt: no estic exigint que un castellanoparlant parli en català. La gent de qui parlo, els ponents de l'auditori, són catalanoparlants. La meva crítica va en un sentit diferent del que tu interpretes.
Dit això, un plaer debatre serenament i des del respecte. Salut!
•
Puc trobar dues raons per les quals aquells professionals catalans van prendre la decisió de canviar l'idioma. La primera pot ser perquè aquells professionals en el fons, alomillor, tenian com a llengua materna el castellà i no van tenir cap inconvenient en canviar l'idioma. La segona raó crec que és més una qüestió de solidaritat, jo m'imagino que potser aquells nois que van demanar el canvi d'idioma no eren catalans, és a dir potser eren de l'estranger o d'altra comunitat autònoma, dic això perquè jo sóc estudiant a la universitat Pompeu Fabra i a la meva clase tinc dos companys no catalans, un noi de Salamanca i l'altre una noia de Sevilla, a més a més tinc un company del Honduras a clase, lógicament si jo fos un d'ells demanaria el canvi de llengua ja que no entenc català i vull assabentar-me de l'exposició, i si fos un dels experts, per intentar fer arribar la meva exposició a tots els presents i sobretot com un respecte a aquestes persones que mai han estudiat català, encantat canviaria l'idioma ja que no tinc cap problema per que sóc d'una nació bilingüe.
Crec que cal pensar-ho més bé abans de fer una crítica, i sobretot a l'article dones per fet que el 98% restant es catalana parlant però crec que molts d'aquests assistents poden tenir de llengua materna el castellà o visquin en una família bilingüe i no tinguin cap problema en escoltar una conferencia en català o castellà com a bilingües que som tots els catalans o tot i ser català parlants no tinguin cap problema en escoltar-ho en castellà ja que la nostra cultura es bilingüe i jo m'imagino que vas entendre bé, sino tota quasi tota l'exposició.
Realment m'ha apassionat debatre amb tu i el teus articles són bons. Tens aquí un seguidor crític hahahaha i si algún cop vols contactar amb mi estaré molt agraït de conèixer-nos. Com ja t'he dit sóc estudiant de primer curs a la Pompeu Fabra. Na nit ^^
•
Ja m'agradaria tenir més debats com aquest! 😉 Estic encantat de contraposar opinions amb tothom. Si vols parlar amb mi, tens el meu correu: roger@lapunt.cat.