Campus d’excel·lència internacional

En Pere seia al despatx del coordinador amb la mirada perduda. Treia foc pels queixals, però intentava contenir-se.

—Sents el que et dic, noi?

—Sí —va respondre automàticament.

—No pots muntar aquests saraus cada vegada que un professor parla en castellà.

—Sí que puc. Només faltaria que no pogués queixar-me quan un estranger fa canviar la llengua de tota la classe, amb dos collons.

—Hi ha moltes maneres de queixar-se. La setmana passada vas posar-te a xisclar fins que et van fer fora a empentes. Avui has esquerdat una taula de tant ventar-hi cops amb els llibres.

—Esquerdaré, esmicolaré i trinxaré tantes taules com faci falta fins que pugui fer una puta classe en català en aquest cony d’universitat.

—Pere, calma’t. A la facultat tenim els nostres protocols perquè els estudiants pugueu traslladar reclamacions al deganat.

—M’hi eixugo el cul, amb els vostres protocols!

—Amb aquesta irreverència no arribaràs enlloc, xicot.

—Tant difícil és ensenyar en català, professor?

—Ja hi ensenyem.

—Dir bon dia al començament de la classe no compta.

—Quan els professors ho creuen convenient, fan servir el castellà. És la llibertat de càtedra. No sé quin problema hi veus, si l’entenem tots.

En Pere va notar com se li dilataven les venes del coll i li augmentava la freqüència cardíaca.

—No hem d’oblidar —continuà el coordinador— que el castellà també és una llengua de Catalunya.

En Pere tenia moltes ganes d’aixecar-se i arrencar-li el cap d’una estrebada al desgraciat ignorant del coordinador, però va comptar fins a deu i va fer tres respiracions profundes. Llavors replicà:

—Veig que li proven molt bé els tres-cents anys d’ocupació espanyola.

—Pere, aquí no hi venim a fer política.

—Ah, no? I què putes s’hi ve a fer a la universitat, doncs?

—Mira, ara ets jove i sents aquesta necessitat de fer activisme i de protestar per tot, és normal.

—És normal fer les classes en castellà, també.

—No caldria sinó! La universitat ha de ser un reflex de la societat, i la realitat és que en aquest país s’hi parlen dues llengües.

—Ah, però una és més guai, no, professor?

—El castellà t’obre més portes, sí. I és molt més cosmopolita que aquest dialecte que tinc la deferència de parlar amb tu. És que tot ho porteu al terreny polític, vosaltres! Hi ha que veure!

Algú va trucar a la porta i hi va treure el cap.

Ah, doctor Fuster, pase por favor. —el convidà el coordinador.

—Bon dia, profesor Ferreres, ¿está libre ahora?

Estoy con un alumno, pero dígame.

Era para discutir la nueva investigación que estamos llevando a cabo en Sant Cugat y que está dando muy buenos resultados. Ya tenemos más de cuatrocientos voluntarios.

—Déu n’hi do, doctor Fuster. Buen trabajo. Tome asiento, con este chico ya habíamos acabado.

—Sí, jo ja me n’anava, doctor Fuster, que aquí no hi ha res a fer. Passi-ho bé.

—Adéu, Pere, ja ens veurem a classe —va acomiadar-se en Fuster.

—Que vagi bé, Pere, i fes bondat —va afegir-hi el coordinador, i llavors va reprendre la conversa amb el doctor—. Bien, ¿por dónde íbamos?

Tria futur. Tria castellà #molaqueflipas

Imatge original de Freepik.

Bloguer i narrador

Navegació de les entrades

Peu de pàgina