Pocs llocs de l’Empordà tenen un patrimoni tan ric com les Gavarres: feu-hi una ruta a peu i, passeu per on passeu, de seguida trobareu restes prehistòriques —menhirs, dòlmens— o d’èpoques no tan llunyanes —molins fariners, mines, forns de calç, pous del glaç, esglésies, masos…
En aquest article vull parlar dels molins hidràulics de les Gavarres. Me n’han fet venir ganes les últimes caminades que he fet per les zones de Rabioses i Pastells, després d’anys de no passar-hi. Em centraré en els termes de Cruïlles i de Sant Sadurní de l’Heura, amb una incursió a Castell d’Empordà; veurem, doncs, tres molins: el d’en Frigola, el de Can Coia i el del Senyor.
Abans, però, una mica de context. A les Gavarres s’hi compten els molins per desenes, i als antics termes de Sant Sadurní i de Cruïlles —ara formen un sol municipi amb Monells— n’hi consten per escrit 34 (trenta-quatre!) entre els segles XIII i XIV. L’historiador Elvis Mallorquí considera aquestes dues parròquies «el país dels molins»: es repartien entre el Daró, el Rissec i les rieres de Pastells i de la Deixesa, a més d’altres cursos d’aigua. Els que apareixen als documents escrits encara no s’han pogut relacionar amb les restes actuals. Podria ben ser que els noms amb què els coneixem avui no coincidissin amb els de l’època.
Hem de tenir present que els molins de Cruïlles i de Sant Sadurní eren propietat dels pagesos que s’havien associat per construir-los i que, en funció de la seva contribució, tenien dret a fer-los servir un o diversos dies a la setmana. És un model oposat al tradicional, en què el senyor obligava els pagesos a moldre en un únic molí del terme, propietat del mateix senyor. Tot i això, com que els senyors eren els titulars de les aigües, rebien censos en espècie (ordi o blat, normalment) pels molins establerts al seu terme. Recordem que parlem dels segles XIII i XIV. Entre el XIV i el XVIII bona part dels molins van ser abandonats, segons Mallorquí pels «daltabaixos demogràfics i econòmics de la fi de l’edat mitjana».
El molí d’en Frigola
Segurament és el molí més emblemàtic de les Gavarres, i el més ben conservat gràcies a la restauració que s’hi va fer el 2001. Situat al curs del Daró, rebia l’aigua del mateix riu i la que hi aportava un aqüeducte de la riera de Cantagalls, ben a la vora. També es pot veure la resclosa, restaurada l’any 2000, que emmagatzemava l’aigua i la derivava fins al rec del molí.
Fa uns anys que s’ha instal·lat un tancat al voltant del molí d’en Frigola —cosa del propietari, suposo— que impedeix acostar-s’hi. El passavolant ha d’empassar-se les ganes de fer el llufa, perquè l’únic que es pot veure bé són els gossos, les ovelles i els rucs de l’altra banda de la tanca, que sembla que són els únics que hi conserven el dret de pas. A més, han desaparegut els plafons informatius i només podem saber que som al lloc correcte per lògica o per un bon sentit de l’orientació. És una llàstima, i més si tenim en compte que el molí és Bé Cultural d’Interès Nacional.
Si continuéssim un tros Daró amunt trobaríem un altre molí, el d’en Ribes, en un estat de conservació molt dolent, ruïnós. Des del molí d’en Frigola també tenim a tocar un menhir, la Pedra Dreta, i un forn de calç, el d’en Puigmiquel (què us deia al primer paràgraf?). Però no ens desviéssim de l’objectiu: passem al següent molí.
El molí de Can Coia
El molí de Can Coia rep aquest nom de la casa en estat ruïnós que hi ha molt a prop. L’aigua en aquest cas venia de la riera del Mas Mates. S’hi arriba travessant el pont de les Dobles (1740), que va ser el protagonista d’un litigi pels drets de pas que va durar tres generacions. Es diu així pels diners que va costar (el plet, no el pont).
L’estat també és de ruïna. Dels dos batents de la porta de fusta —d’època desconeguda— un encara s’aguanta dret, mentre l’altre ha caigut sota una capa de terra. S’hi pot entrar perquè la planta baixa conserva el sostre: hi veurem l’escairador.
El molí del Senyor
Sigui dit que aquest no és un molí de les Gavarres, però el nom fa parella amb el molí de la Senyora, vora Sant Cebrià dels Alls —un molí que no he sabut trobar: queda pendent per a una segona part d’aquest article. Per veure el molí del Senyor no anem gaire lluny del massís, de fet. Ens hem de situar a l’antic terme de Castell d’Empordà —avui la Bisbal—, en una construcció que aprofitava l’aigua de la riera de Vulpellac, que en aquesta zona desemboca al Daró.
El molí s’ha escapat de la semiruïna en què es trobava fa uns anys i ara té senyals evidents d’una restauració que sembla que està a mig camí. Al darrere s’hi fa una ampliació, potser per fer-lo habitable. Val a dir que a la façana hi ha un rellotge de sol i un número de casa. A dins s’hi conserva una de les moles.
Un equip d’arqueòlegs va fer una prospecció de l’entorn el 2010, abans de la restauració, i no hi va trobar res remarcable. En canvi, en la fase de documentació del molí, Punseti i Cabra hi localitzen un forn de pa, una tina per a most excavada a terra i una menjadora, prova que una de les sales era per al bestiar. Situar-lo en el temps és complicat: a la façana hi ha inscrit l’any 1682, però això, segons Punseti i Cabra, només permet datar el cos central de l’edifici.
Fins aquí la petita mostra dels molins de les Gavarres, un indret on a l’edat mitjana no es desaprofitava ni una gota d’aigua dels rius, rieres i torrents.
Referències
Mallorquí, E. (2008). Històries amagades de les Gavarres. Consorci de les Gavarres.
Mallorquí, E. (2012). Molins pagesos en temps feudals: els molins dels termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles XIII i XIV. Estudis d’Història Agrària, 24, 211–231.
Natura Local. (2016). El molí d’en Frigola.
Punseti, D.; Cabra, J. (2010). Estudi històric i prospecció arqueològica del Molí del Senyor (Castell d’Empordà-La Bisbal d’Empordà). Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 533–536.
