Que arribi l’agost (si us plau)

El repartidor descarregava un barril de cervesa tot xiulant i movent el cul. Pels auriculars sonava en bucle una llista de Spotify amb només tres cançons, les que el repartidor considerava més representatives del pop de la dècada del dos mil: «Baby», «I Kissed a Girl» i «Agost». Quan ja empenyia el carretó per recórrer el tros de carrer que el separava del bar, algú li va tocar l’espatlla.

Aquest relat té banda sonora. Escolteu-la a Spotify.

—Tot això et beuràs, nen? —li va dir, senyalant el barril mentre reia ostensiblement i cercava amb la mirada la complicitat de la resta de clients.

El repartidor va identificar ràpidament el desgraciat pelacanyes que cada dimecres, a la mateixa hora i al mateix lloc, li engaltava la mateixa frase per fer-se el simpàtic. Si calia, com havia passat ara, s’aixecava de la cadira i tot per anar-lo a encalçar a mig trajecte. La resposta d’avui l’havia rumiada molt bé; de fet, havia passat la nit en blanc de tant barrinar i fins i tot havia buscat algunes de les paraules al diccionari i havia comprovat que el text s’adeqüés al registre:

—I ara! No, és tot per a tu! Així et rebentés el fetge, fill de puta! Que estàs com un bocoi de tan beure, verro greixines!

I va fer cap dins sense esperar-ne la reacció. Mentre no venia la mestressa, va treure la llibreteta i va apuntar la nova manera de matar l’individu indesitjable que se li acabava d’acudir: un mecanisme fet amb fil de pescar que l’estrangulés en seure a la tassa del vàter. Un mètode d’aires conanescos que va incorporar a la llista amb el número 137.

Darrere la barra ja el rebien amb un somriure i amb una excessiva familiaritat:

—Bon dia, rei! Deixa-ho allà i signem, torronet! Vols un cafetonet abans de marxar, maco? Que deus estar cansat, oi, reietó?

La resposta següent també estava molt estudiada, i anava acompanyada de gesticulacions teatrals per emfasitzar la interpretació:

—Gràcies, però no vull res, reina, cuca meva, llum de la meva vida! T’estimo! Un petonàs!

La mestressa es va quedar glaçada amb una boca de pam, però encara que hagués pogut no hauria estat a temps de dir res, perquè el repartidor ja era fora. A la terrassa havien passat coses durant aquesta estona: algunes taules estaven tombades, gots i copes a terra, i l’individu miserable forcejava amb un client, o potser només era un gos.

El repartidor va pujar al camió just quan sonaven els versos que millor expressaven el seu desig de fer vacances:

Que arribi l’agost
vital i enganxós
per treure’ns les presses
i recuperar la tendresa del món

La llàstima és que l’agost era temporada alta i li tocava treballar.

Bloguer i narrador

La gorra

Avinguda de ciutat

Duel a l’avinguda

Museu d'art

Atracament al museu

Peu de pàgina