Passatemps

La lluna despuntava enmig del cel estrellat. Era plena i ben brillant. Algun ocell despistat encara planejava en direcció al seu niu, mentre les campanes de la catedral tocaven la una en punt. En Carallarga caminava amb decisió pel mig de la carretera, i es distreia contemplant els insectes que feien voltes entre els fanals, atrets per la llum que emanaven.

Ja havia arribat al seu destí. La imponent façana de maons rogencs no era cap impediment per a en Carallarga. Obrí la seva motxilla i en tragué una corda enganxada a un ganxo. Féu uns moviments circulars amb el braç per agafar impuls i llançà el cable ben amunt. S’elevà uns quants metres fins que perdé la força i impactà contra el terra. En Carallarga ho tornà a intentar. Aquesta vegada el ganxo arribà fins al terrat. Abans d’aferrar-s’hi comprovà que estigués ben fixat i, seguidament, s’enfilà amb rapidesa.

Un cop al cim, fità el següent objectiu: la immensa i esfèrica claraboia a través de la qual es veia l’interior de l’edifici. En Carallarga agafà una altra vegada la motxilla per treure’n un tallador de vidre, que li havia costat un ull de la cara. Gràcies a la seva manya tingué fet el forat en un obrir i tancar d’ulls. A continuació havia d’executar el pas més delicat de tots. Es col·locà l’arnès i s’enganxà al sostre de la cúpula.

Inicià un llarg descens que el portà fins al diamant que tan anhelava. S’alliberà de la corda i es concentrà en la preuada gemma. Protegida per una robusta gàbia de vidre, comptava amb un cartell que feia saber que l’alarma estava connectada. Però a en Carallarga aquest petit detall no l’importava. Utilitzà el tallador per foradar la vitrina. Un estrident i agut xiulet trencà el silenci de la nit. Però l’home, impassible, agafà el diamant com si res i es dirigí a la sortida. Girant pel passadís es trobà el guarda que l’enlluernà amb la seva llanterna i li exigí que s’aturés. En Carallarga premé el gallet de la seva arma, que diposità una bala al crani del vigilant. Tenia ganes d’estrenar la pistola.

Seguí el seu camí fins a la porta principal, que obrí fent ús del clauer furtat del guarda. A l’exterior es trobà amb dos policies que l’amenaçaven esgrimint les armes de foc. Dues bales foren suficients perquè pogués continuar. Un atrevit veí que havia presenciat l’escena li llençà una galleda des de la finestra, però en Carallarga l’entomà a l’instant i la retornà al remitent, que quedà estabornit i amb la nàpia aixafada.

Un gat enrabiat l’assaltà, però sortí disparat metres enllà fins que topà amb una finestra provocant un gran terrabastall. La mestressa obrí la finestra tacada de sang tot llençant furiosos improperis i injúries a l’autor de l’acte vandàlic. En Carallarga la féu callar etzibant-li un altre felí, que utilitzà les seves ungles per deixar marcada la cara de la dona.

Continuà el trajecte amb pas ferm sense cap altra interrupció. Obrí la porta de casa i deixà caure la motxilla al rebedor. S’encaminà cap a la cuina. Diposità el diamant a l’armari dels queviures. Obrí la nevera i se serví una copa de vi mentre fixava la mirada a l’horitzó i es preguntava quin seria el passatemps del vespre següent.

Imatge de pixabay.com

Bloguer i narrador

Peu de pàgina